L’escena de la crucifixió ha estat plasmada per molts pintors que l’han enriquida projectant-hi l’impacte emocional que n’han rebut
La festa de Crist Rei ens assenyala el final de l’any litúrgic i l’inici d’un de nou d’aquí a set dies. Les lectures que proclamem avui ens inviten a la contemplació de la reialesa de Jesús, especialment en el fragment del relat de la seva crucifixió, Lc 23,35-43. Quina paradoxa!, la d’un rei crucificat. Amb ulls humans, ben cert que és així. Tanmateix, a través de la tradició joànica ens arriben les paraules de Jesús davant de Pilat, que esvaeixen la possible paradoxa: “La meva reialesa no és d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d’aquí” (Jn 18,36).
L’escena de la crucifixió ha estat plasmada per molts pintors que l’han enriquida projectant-hi l’impacte emocional que n’han rebut. Potser avançant-se a la tradició que segles més tard el consideraria un pintor excels d’icones de Maria i de Jesús, Lluc, a diferència dels altres evangelistes, incorpora a la “seva icona escrita” de la crucifixió el “diàleg” entre els dos criminals i la resposta de Jesús a un d’ells. El text especifica que “el poble era allà mirant-ho”. La visió de Jesús clavat en creu, enmig dels dos criminals, devia ser esfereïdora. Un escàndol per a aquells que esperaven un messies humanament poderós i triomfador. D’aquí la sintonia dels retrets i injúries dels qui s’ho miraven: autoritats, soldats, un dels criminals: “que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit”; “Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix”; “No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres”. Només l’altre criminal crucificat ha copsat la veritable reialesa messiànica de Jesús, per això reprèn l’altre ajusticiat perquè no té temor de Déu en el moment suprem de la mort; reconeix la seva culpa mereixedora del suplici que pateix; professa que Jesús és innocent, ja que Ell “no ha fet res de mal”; i li suplica que el tingui present en el seu Regne. La resposta salvadora de Jesús no es fa esperar: “En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís.”
La tradició cristiana veu en el rostre del servent del Senyor d’Isaïes (52,13-53,12) la prefiguració de Jesús que ha triomfat de la mort i des de la creu atreu tothom cap a ell (Jn 12,32). Aquests són els darrers versos del poema: “El meu servent, després del que ha sofert la seva ànima, veurà la llum i se’n saciarà; ell, que és just, farà justos tots els altres perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells. Per això els els dono tots en possessió, i tindrà per botí una multitud, perquè s’ha despullat de la pròpia vida fins a la mort i ha estat comptat entre els malfactors. Ell ha portat damunt seu els pecats de tots i ha intercedit per les seves infidelitats.”
Som possessió del Crist mentre esperem ser un dia acollits en la plenitud del seu Regne.
Font: Catalunya Cristiana
