Comentari bíblic del diumenge XI de durant l’any, per Mn. Josep Lluís Arín, biblista, Vicari General del bisbat de Tortosa.

L’equip del Secretariat d’Animació Bíblica de la Pastoral del bisbat de Sant Feliu, en ofereix una nova fitxa. Aquest mes de juny ens proposa aprofundir en la Paraula amb el text de l’evangeli del diumenge XI durant l’any/B: Mc 4,26-34.

Si voleu compartir les vostres reflexions, podeu fer-ho en el correu animaciobiblica@bisbatsantfeliu.cat

Clica i llegeix:

La primera carta als Corintis revela les tensions internes que soscavaven la comunitat de Corint
9 de juny 2024

FRA BERNAT FOLCRÀ, biblista

La primera carta als Corintis revela les tensions internes que soscavaven la comunitat de Corint, caracteritzades per rivalitats i conflictes. Pau respon a aquestes divisions contrastant la falsa saviesa amb la veritable: la saviesa del món, plena d’especulacions i retòrica buida, davant de la saviesa de Déu, que s’encarna en Crist Jesús.

“Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans, una insensatesa. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com pagans” (1Co 1,22-24).

La creu de Crist, paradoxalment, és vista com un escàndol i una insensatesa per uns, però és el mitjà de salvació per a d’altres. Aquesta concepció contrasta fortament amb la cultura grega, on Pau predicava. Els grecs entenien la saviesa com un logos masculí. A Israel, segons l’Antic Testament, la saviesa no es limitava al coneixement racional, sinó que incloïa elements existencials i vivencials que impregnaven tota la vida humana, reflectint la paradoxa de la vida mateixa.

La saviesa de Déu no es manifesta en proeses glorioses o ensenyaments esotèrics que agraden als homes, sinó en la creu. En l’aparent fragilitat i derrota, la saviesa de Déu supera totes les formes de saviesa humana. Crist crucificat encarna la saviesa divina.

Font: Catalunya Cristiana

“Heus aquí com l’activitat de Jesús, la força de Déu, pot veure’s també frenada per reaccions nostres”. Comentari bíblic del diumenge X de durant l’any, per Mn. Josep Lluís Arín, biblista, Vicari General del bisbat de Tortosa.

“30 anys de la Bíblia Catalana Interconfessional”, nou episodi de “Catalunya Cristiana” a “El Podcast de les Revistes”.
Contingut d’àudio dedicat a la BCI, que vol ser la Vulgata catalana.

6 de juny 2024

Redacció. Font : Catalunya Cristiana 

Estiu del 1992: mentre a l’estadi de Montjuïc es disputaven els Jocs Olímpics, un grup de biblistes, també a Barcelona, suava de valent en la fase final de revisió del text de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI). El Comitè de Redacció estava format pel carmelita Agustí Borrell, el benedictí Guiu Camps, el pastor evangèlic Enric Capó i el lingüista Pere Casanellas, sota la coordinació del prevere Armand Puig. Era el nucli dur d’un equip molt més ampli de 50 persones entre traductors, exegetes, filòlegs i correctors d’estil sota els auspicis de l’entitat impulsora del projecte: l’Associació Bíblica de Catalunya, que enguany celebra 50 anys d’història.

El 29 de setembre del 1993, a l’aula magna de l’actual Ateneu Universitari Sant Pacià, l’aleshores arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, Ramon Torrella, va presentar en societat la Bíblia Catalana Interconfessional. Culminaven així onze anys d’esforços que, com explica Armand Puig, només tenien una motivació: “Fer un servei al poble català en el seu conjunt, i quan dic català vull dir tots els que formem la comunitat lingüística catalana, és a dir, uns 10 milions de persones. La BCI vol ser la Vulgata catalana, i per aquest motiu està destinada a ser adoptada a tots els nivells de l’acció pastoral, com ja era la intenció inicial.”

I afegeix: “La BCI durarà molt anys. És un text que té 30 anys però que sembla que va ser escrit ahir, perquè té un marc ampli, on la llengua catalana és autèntica, natural, directa, carregada de sentit; no és una llengua artificiosa, excessivament determinada per un context socioliterari precís; al contrari, intenta mantenir la riquesa del text original però donant-li tota l’expressivitat i comprensibilitat que necessita tota traducció.” Aprofundim en aquesta qüestió en aquest nou capítol del podcast “El Podcast de les Revistes” produït per l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català), que compta amb diversos testimonis:

Una dona marginal esdevé profetessa i s’integra en el poble escollit
2 de juny 2024

MONTSE DE PAZ, biblista

Rahab, la prostituta de Jericó, és la segona dona en la genealogia de Jesús. Llegim Josuè 2 i 6. A punt d’entrar a la Terra Promesa, Josuè envia espies a Jericó. S’allotgen a l’hostatgeria de Rahab. El rei de Jericó se n’assabenta i envia guàrdies per detenir els estrangers, però ella els amaga al terrat i despista els guàrdies perquè els persegueixin fora de la ciutat. Passat el perill, Rahab els fa escapar per la muntanya. Aleshores emet una profecia. Tothom tremola de por davant d’Israel. Ella sap que el seu Déu és l’únic Senyor al cel i a la terra. Conqueriran Canaan i en seran els amos. Després, Rahab demana als espies que respectin casa seva, ells ho prometen.

Així serà: quan Josuè conquereix Jericó, la tropa israelita devasta la ciutat, però respecta la vida de Rahab i els seus. Passaran a formar part de la comunitat d’Israel. Més tard, ella es casarà amb un home de la tribu de Judà i del seu llinatge naixerà el rei David.

Rahab és la veu femenina que anuncia la conquesta de la Terra Promesa. Una dona marginal esdevé profetessa i s’integra en el poble escollit. Què ens ensenya avui? Podríem titllar-la d’astuta, supervivent i traïdora a la seva ciutat. Però és sàvia, realista i defensora de la vida. És una matriarca capaç de negociar amb l’enemic per protegir els seus. Té les virtuts que tant valorava Israel per sobreviure: intel·ligència, lucidesa, coratge i capacitat d’adaptació. Virtuts ben necessàries avui! Jesús diu: “Sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms.” Rahab n’és una bona mestra.

Font: Catalunya Cristiana

L’Esperit ens fa recordar allò que Jesús va dir i ens ho fa entendre progressivament
2 de juny 2024

CONCEPCIÓ HUERTA, biblista

Avui, celebració del Corpus, llegim el relat del darrer sopar pasqual de Jesús amb els deixebles, segons l’evangelista Marc. El text sorprèn per la seva austeritat, si el comparem amb la reflexió tan profunda sobre el pa i el vi eucarístics de l’evangelista Joan: “La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell” (Jn 6,54-55). El text que proclamem conté dues escenes. Jesús n’és la figura central. En la primera, el relator ens situa en l’espai i en el temps: primer dia dels Àzims, el de la preparació del sopar pasqual, que tindrà lloc a la ciutat (Jerusalem). Tot seguit, s’explica que el Mestre ja ha previst el lloc on poder celebrar la Pasqua, dins el recinte de la ciutat. Així ho havien de fer els pelegrins vinguts d’altres contrades. Aquest és el cas del Mestre i els seus deixebles. N’hi ha prou que dos d’ells diguin al cap de la casa on seran conduïts per un home que duu una gerra d’aigua: “El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?”

En la segona escena, la principal, el sopar ja s’ha iniciat. De tot el que havien preparat els deixebles, només són designats el pa i el vi perquè, per les paraules de Jesús, passen a significar una realitat incommensurable: “Preneu: això és el meu cos”; “Això és la meva sang, la sang de l’aliança vessada per tothom”. Si en la tradició jueva, la Pasqua és essencialment record d’uns fets prodigiosos a favor del poble de Déu, el sopar presidit per Jesús i allò que s’hi anuncia inicien uns temps nous, definitius, fonamentats no en el record d’un passat llunyà, sinó en una nova Aliança amb tot ésser humà i amb la humanitat sencera, que Jesús estableix lliurant la seva vida (cos i sang) i recuperant-la després (Jn). Aquest és el sentit profund que celebrem i actualitzem en cada Eucaristia. És lícit preguntar-se què devien entendre els deixebles i altres comensals, sentint les paraules de Jesús, viu encara al seu costat, recolzats tots sobre “les estores i els coixins” de la sala. Les paraules de comiat anuncien el futur immediat de Jesús: “En veritat us dic que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu.”

La nostra vida se situa en aquest horitzó. Entretant, celebrem la presència viva i actuant del Senyor en l’Eucaristia, encara que la nostra petitesa no pugui explicar racionalment com és possible tanta grandesa continguda en un bocí de pa i en un glop de vi. L’Esperit ens fa recordar allò que Jesús va dir i ens ho fa entendre progressivament, empenyent-nos a compartir el pa de cada dia amb els qui no en tenen.

Font: Catalunya Cristiana

«La vida cristiana no és només l’Eucaristia, però sense Eucaristia no és vida cristiana.»
Comentari bíblic de les lectures proclamades en la Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, per Mn. Josep Lluís Arín, biblista, Vicari General del bisbat de Tortosa.

Es concep la inspiració divina com si Déu anul·lés completament les circumstàncies de l’autor humà
26 de maig 2024

QUIQUE FERNÁNDEZ, coordinador d’Escola d’Animació Bíblica

Comencem dient de manera ben senzilla què és la lectura fonamentalista de la Bíblia. D’entrada, des d’una primera mirada que en descobreix l’aspecte més formal, allò que emergeix a la superfície i, per tant, queda més a la vista, podem relacionar la lectura fonamentalista amb la lectura i interpretació literal de la Bíblia.

Aquest aspecte primari, analitzat amb més detall, ens condueix a altres aspectes encara més importants, greus i preocupants: es concep la inspiració divina com si Déu anul·lés completament les circumstàncies de l’autor humà, la seva societat, cultura i llenguatge; més encara, s’interpreta des d’una cosmologia tan estreta que, pretenent mostrar la grandesa de Déu, el que fa és empetitir-lo o portar-lo fins a extrems ridículs.

Perquè si la nostra lectura fos fonamentalista i, per tant, estrictament literal… d’on surt la dona que coneixerà Caín a l’exili? I realment, Noè va poder trobar prou temps abans del Diluvi per fer la volta al món i portar a l’arca girafes, hipopòtams, pumes, ossos rentadors o linxs?

Però pitjor encara, i molt més greu, és que tot aboca irremeiablement a unes actituds doctrinàries rígides, incapaces de discernir. Així ho denuncia el document de la Pontifícia Comissió Bíblica La interpretació de la Bíblia en l’Església (1993), que afirma que la lectura fonamentalista és perillosa, titllant-la de “forma de suïcidi del pensament”.

Aquest document porta la firma aprovatòria del cardenal Joseph Ratzinger, aleshores prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, que anys més tard faria seu, ja com a papa Benet XVI, aquest contingut en la seva exhortació apostòlica Verbum Domini (2010).

Font: Catalunya Cristiana

«És la fe en el Ressuscitat la que crea l’Església missionera».
Comentari bíblic de la Solemnitat de la Santíssima Trinitat, per Mn. Josep Lluís Arín, biblista, Vicari General del bisbat de Tortosa.