L’escena ens situa al costat del pou de Jacob, on el diàleg es desplega entre ambdós personatges
“La dona li diu: —Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D’on la trauràs, l’aigua viva?” (Jn 4,11) L’evangelista Joan recull la trobada entre Jesús i la samaritana (Jn 4). L’escena ens situa al costat d’un pou, el pou de Jacob, i és en aquest escenari on el diàleg es desplega entre ambdós personatges.
L’aigua n’apareix com a principal element, una aigua que és emprada creant un joc textual de significats que passen del concret a l’essencial omplint de vida les paraules creuades. Així, la sol·licitud d’aigua de Jesús dona peu a parlar de l’aigua que ens calma la set, però no tan sols la set física, sinó també l’espiritual.
L’aigua que ofereix Jesús és “l’aigua viva”, capaç de guarir la set interna; una aigua que és do de Déu. El seu simbolisme és ampliat pel mateix diàleg que interpel·la a desvelar aquesta set més profunda. A través d’aquest desplegament de l’aigua la figura de Jesús es revela a ulls de la samaritana que reconeix en ell l’autèntic Messies i Senyor.
El reconeixement és ampliat pel ressò bíblic, ja que apareix com a signe vivificador i l’acompliment de tot allò anunciat pels profetes (Ez 36,25-26; Is 44,3). L’aigua, així com la llum i l’aliment —que també entra en escena en aquest passatge al parlar Jesús amb els deixebles—, són signe de l’Esperit, l’autèntic do de Déu vessat per tots nosaltres. Precisament aquesta elecció de la paraula “vessar” no fa més que connectar simbòlicament l’aigua i l’Esperit, relligant-ne els significats i fent-hi ressonar tota la força del néixer i el renéixer en l’Esperit, d’estar interconnectats a través del baptisme.
I és que sense l’aigua la vida no és possible.
PILAR CASALS, biblista i egiptòloga
Font: Catalunya Cristiana
