La creu de Jesús, per als qui creiem en ell, ens és signe de fidelitat, de lliurament, d’amor, de perdó i de salvació
Litúrgicament avui coincideixen el diumenge XXIV de durant l’any i la festa de l’Exaltació de la Santa Creu, l’evangeli de la qual comentem. Es tracta d’un text de Joan (3,13-17), situat en el fragment referit a la conversa de Nicodem amb Jesús, a qui havia anat a trobar de nit, intrigat pels senyals que li havia vist fer, propis de Déu i no dels humans. El fariseu Nicodem, captiu de la cosmologia religiosa jueva, era incapaç de copsar la veritable naturalesa del Mestre que ara li parla d’un altre horitzó de vida —“néixer de dalt”, “néixer de l’aigua i de l’Esperit”—, necessari per comprendre Aquell que té al davant i que “dona testimoni d’allò que sap i ha vist”, i “que ha baixat del cel, el Fill de l’home”. En la literatura apocalíptica, el Fill de l’home és aquell ésser celestial a qui Déu confia el domini i el judici del món. Aplicat a Jesús, expressa el seu origen celestial i el caràcter transcendent, misteriós i diví de la seva activitat. Jesús és aquell que, estant per damunt de tots (Jn 1,51) ha baixat del cel per revelar als homes les coses celestials (Jn 3,13) i per donar-los el veritable pa del cel (Jn 6,27). Ha baixat del cel i hi tornarà (Jn 6,62). Mentrestant, pot ser vist, escoltat i cregut (Jn 9,35). Cels i terra s’uneixen en el Fill de l’home. L’evangelista Joan remarca que la seva manifestació gloriosa no serà a la fi dels temps, sinó que ho és ja en el mateix calvari. En la creu, mort i enlairament-glorificació del Fill de l’home són ja una mateixa cosa (Jn 3,14; 8,28;12,23.34). La seva funció de jutge no és reservada tampoc per a la fi dels temps. Déu li ha concedit ja en el present el poder de judicar (Jn 5,27), amb un destí salvador: “Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell”.
Possiblement, per a molts de nosaltres el senyal de la creu fou el primer signe religiós que vam conèixer; també el primer que vam fer, fins i tot, abans d’aprendre a pregar. La creu de Jesús, per als qui creiem en ell, ens és signe de fidelitat, de lliurament, d’amor, de perdó i de salvació. La referència a l’escena de la serp d’aram enlairada per Moisès en el desert (Nm 21,9) rebla el caràcter salvador de la mort de Jesús. En el desert, el qui havia estat picat per una serp verinosa salvava la vida mirant l’estendard de Moisès. Molts segles després, el Savi afirmava que “qui el salvava no era allò que contemplava, sinó tu, Senyor, que salves tothom” (Sv 16,7b).
També nosaltres, contemplant la creu i tot el que representa, ens sentim atrets per Aquell que és l’única esperança certa de salvació per a aquest món nostre tan malmès.
CONCEPCIÓ HUERTA, biblista
Font: Catalunya Cristiana
