L’ensenyament de Jesús és revolucionari: el proïsme de cada persona humana és tota persona humana
Recordeu quan vau sentir per primera vegada el relat que proclamem en l’evangeli d’aquest diumenge? Possiblement no sabíem encara llegir ni escriure i algú ens va explicar una de les paràboles més emblemàtiques de Jesús, la del Bon samarità. Sense adonar-nos-en, a través d’aquella història quedava gravada per sempre més en la nostra consciència una de les empremtes catequètiques fonamentals. El capteniment dels protagonistes de la història ens ajudava a representar en el nostre imaginari allò que escoltàvem. Quin contrast entre la conducta d’aquells dos caminants que, tot i la seva categoria religiosa, passen de llarg veient l’home mig mort, despullat, apallissat per uns bandolers i el d’aquell altre —el samarità— que s’atura, se’n compadeix, s’hi acosta, li amoroseix les ferides amb oli i vi i les hi embena, el puja a la seva cavalcadura, el porta a l’hostal i en té cura, s’assegura que l’hostaler l’atengui quan ell no hi sigui i es fa càrrec de totes les despeses…
El marc on se situa aquesta paràbola en l’evangeli de Lluc és el del camí de Jesús cap a Jerusalem “en complir-se els dies en què havia de ser endut al cel” (Lc 9,51). Jesús hi exposa, a través de paràboles, els temes principals del seu mestratge com són l’amor de Déu als pobres, als perduts, als pecadors; un amor que no exclou ningú.
En aquesta ocasió un mestre de la Llei posant a prova Jesús li pregunta allò que ja sap: “Què he de fer per a posseir la vida eterna?” Jesús, que en coneix les intencions, n’hi planteja unes altres: “Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?” El mestre de la Llei recita allò que cada dia repeteix en la pregària: cal estimar Déu amb la totalitat de l’ésser, que engloba cor, ànima, força i pensament. Una totalitat que és extensiva i inclusiva alhora en l’amor vers als altres: “I estima els altres (proïsme) com a tu mateix.” Jesús lloa la resposta del mestre de la Llei que per justificar-se planteja una nova qüestió: “I qui són els altres (proïsme) que haig d’estimar?” La pregunta pressuposa que entre “els altres” n’hi ha que no s’han d’estimar. En el subconscient del mestre de la Llei persisteix la forma restrictiva, pròpia segons les èpoques del judaisme, en les quals es considerava proïsme només el membre de la mateixa tribu, clan, comunitat religiosa o política. Dins d’aquesta lògica, els samaritans i els jueus es consideraven mútuament no proïsme.
El mestre de la Llei preguntava sobre “qui són proïsme”. Jesús amb el seu ensenyament el situa en la tessitura del “qui es fa proïsme”: “Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?” Ell respongué: “El qui el va tractar amb amor.”
L’ensenyament de Jesús és revolucionari: el proïsme de cada persona humana és tota persona humana. Una realitat que només l’amor fa possible.
CONCEPCIÓ HUERTA, biblista
Font: Catalunya Cristiana
