La ciutat de Jerusalem comptava amb una infraestructura subterrània que permetia l’accés a l’aigua davant la possibilitat de setges
“La resta de la història d’Ezequies, les seves proeses, com va construir el dipòsit i la conducció d’aigua per fer-la arribar a la ciutat, tot consta en la Crònica dels reis de Judà” (2Re 20,20).
La ciutat de Jerusalem comptava amb una infraestructura subterrània que permetia l’accés a l’aigua davant la possibilitat de setges. L’any 1884 Charles Warren, un dels pioners de l’estudi bíblic, va descobrir una inscripció a l’interior d’un túnel present sota la ciutat. Aquest havia estat descrit per altres investigadors abans, Franciscus Quaresmius el 1625 i Edward Robinson el 1838, però no va ser fins que Warren va investigar-lo que va proposar que es tractava del túnel que havia manat construir el rei Ezequies (728-699 aC) arran del setge de Sennàquerib, rei d’Assíria. La inscripció, tan sols conservada en part, narra l’existència de dos grups de treballadors que van començar l’excavació del túnel des de cadascun dels extrems, i es van trobar al centre. El túnel és una mostra de l’enginyeria hidràulica del moment, amb una extensió de 533 metres i en forma d’essa, que connecta la font de Gihon amb la piscina de Siloè, nom aquest darrer amb el qual també es coneix el túnel.
L’interès per aquesta infraestructura és tan gran que les investigacions i estudis han continuat fins a l’actualitat. Fruit de les noves aplicacions metodològiques, les darreres dades arqueològiques apunten que el túnel s’hauria construït uns anys abans, endarrerint la data fins a finals del segle IX o inicis del segle VIII aC, però mantenint la datació en el període monàrquic d’Israel. Així, a poc a poc, es va coneixent millor l’entorn i el poble que va confegir el text bíblic.
PILAR CASALS, biblista i egiptòloga
Font: Catalunya Cristiana
