«Tot fent camí. Deixem créixer la llavor de fe plantada en nosaltres»
Quedem amb Maria de l’Esperança Amill, directora del Secretariat diocesà d’animació bíblica de Tarragona, al camí del Roser, una via antiga que enllaçava Valls amb Vallmoll, a l’Alt Camp, i que encara avui conserva una quietud viva. Hi passa sovint (“com a mínim un cop per setmana”) per mantenir, diu, el vincle amb el territori i amb la gent que l’habita. El paisatge, en plena eclosió primaveral, sembla dialogar amb el seu nou llibre, Tot fent camí. Deixem créixer la llavor de fe plantada en nosaltres, on la natura esdevé metàfora central.
Amill parla pausadament. El títol, assegura la vallenca, neix d’aquesta idea de camí compartit: “Seure al costat de Jesús implica aixecar-se en algun moment i caminar al seu costat i al costat dels altres”, detalla. Mentre avancem pel sender, comenta que la fe no és estàtica, sinó «un procés que es construeix dia rere dia«. En el llibre hi proposa, justament, aquest gest constant d’observar, contemplar i deixar créixer.
Aquella experiència va tenir continuïtat a l’hort de la rectoria, on la planta va créixer amb una força inesperada. Amill evoca aquell moment amb un somriure, tot afegint que anys més tard va poder veure les mostasses a Terra Santa, fet que li va donar una comprensió més profunda del símbol. «La llavor —afegeix— és salvatge i expansiva; surt sola i s’escampa, no cal plantar-la”. Aquesta idea estructura bona part del seu relat espiritual.
En el llibre, aquesta metàfora es transforma en una proposta clara: la fe ja hi és, com un germen, i el paper de la persona és cuidar-la. “La llavor del Regne hi és, cal estar atents a veure com creix, no cal fer res més que cuidar-la”, resumeix. Tot i així, admet que el procés no és lineal: hi ha èpoques de sequera i d’altres d’exuberància. “No depèn tot de nosaltres; el jardiner és Déu mateix”, afegeix, introduint una mirada que combina responsabilitat i confiança.
La conversa deriva cap a la dimensió pedagògica del llibre, que inclou una guia didàctica pensada per a catequistes i grups. Amill defensa que no hi ha una única manera d’interpretar les paràboles, però sí camins per fer-les accessibles. La col·lecció en què s’inscriu l’obra, diu, té l’objectiu de “fer assequible el missatge de l’Evangeli pensant en catequistes i gent de parròquia”. La voluntat és clara: apropar la Paraula a la vida quotidiana.
Abans d’acomiadar-nos, torna a la idea de pelegrinatge. Viatjar a Terra Santa, assegura, marca «un abans i un després», però també recorda que “per viatjar no cal anar gaire lluny, amb l’Evangeli a la mà”. El camí del Roser, amb la seva senzillesa, sembla donar-li la raó. Aquí, entre camps i marges, la metàfora pren cos: tot fent camí, la llavor continua creixent.
