Era el cor de la vida religiosa d’Israel, el lloc on se celebraven les festes principals i on s’oferien els sacrificis
Segons la Bíblia, durant el pelegrinatge pel desert, els israelites vivien en tendes i situaven al centre del campament el tabernacle, el santuari mòbil que contenia l’arca de l’aliança i simbolitzava la presència de Déu. Un cop ja instal·lats a la terra promesa, van voler construir una residència estable per a l’arca i, per tant, per a Déu. Salomó fou el primer que va edificar un temple a Jerusalem, encara que ja David havia tingut el propòsit de fer-ho. Situat sobre el turó de Sió, constituïa un recinte amb atris i al centre hi havia el santuari. Aquest temple va ser destruït pels babilonis el 587 aC, i després de l’exili es va construir un segon edifici, més senzill. Herodes el Gran el va reformar i embellir, però els romans el van arrasar definitivament el 70 dC.
El temple era molt més que un edifici: era el cor de la vida religiosa d’Israel, el lloc on se celebraven les festes principals i on s’oferien els sacrificis. Jesús va participar en les celebracions al temple, si bé la seva posició crítica envers els seus responsables i el tipus de culte que s’hi feia van influir en la seva detenció i la seva condemna a mort.
El Nou Testament dona testimoni que a partir de Jesús comença un nou tipus de relació amb Déu. Amb el cristianisme, el concepte de temple va canviar: ja no es tracta d’un lloc físic, sinó d’una relació directa amb Déu. L’apòstol Pau ho resumeix dient que els cristians són “temples de l’Esperit Sant”, i l’evangeli de Joan afegeix que el veritable culte es fa “en esperit i veritat”.
AGUSTÍ BORRELL, carmelita i biblista
Font: Catalunya Cristiana
