En el Vocabulari de la BCI s’explica què són, en els llibres de la Torà o Pentateuc, els anys especials que s’esqueien cada set o cada cinquanta anys. Els anys que feien set són anomenats “sabàtics”, mentre que els que arriben cada mig segle reben el nom de “jubilars”. Un any sabàtic és la translació en anys d’allò que succeeix cada setmana. A Israel, cada set dies toca fer el xabat o dissabte, dia de repòs i de descans. En efecte, el terme xabat es relaciona amb el repòs primordial de Déu ran de l’obra de la creació. Llegim en Gènesi 2,2: “El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet”. El paradigma del temps humà (sis dies de treball i un de descans) s’emmiralla en el temps diví: el dia setè Déu no crea sinó que reposa, i l’ésser humà, creat a imatge d’ell, manté l’esquema del temps diví, que alterna treball i no treball, negoci i oci. La setmana és una fórmula que divideix el temps en dues parts, segons allò que més convé a la nostra natura, que cada dia necessita alternar cansament i descans, treball i son, dia i nit.
Ara bé, el repòs setmanal no és pur descans, pura alternança entre activitat i son. El dissabte és, per a la religió jueva –i així hauria de ser el diumenge per a la religió cristiana– un dia dedicat a Déu, el Senyor, on les activitats de l’esperit s’imposessin a les preocupacions materials. La finalitat del dissabte és espiritual, és un retorn a Déu del que ell ha fet per a nosaltres, creant-nos i donant-nos un món on podem realitzar-nos recreant l’obra divina de la creació.
Igualment, l’any sabàtic no és purament instrumental sinó que és profundament social i mediambiental. Allò que hi ha en qüestió és l’estatus de les coses estimades per Déu: els éssers humans i la natura, el món, és a dir, tot allò que ha sorgit de les seves mans. Concretament, tal com llegim en Èxode 23,10-11, Levític 25,2-7 i Deuteronomi 15,1-18, dues són les preocupacions majors de la regulació sobre l’any sabàtic: els pobres i els fruits de la terra. L’any sabàtic expressa l’anhel que no hi hagi més pobres “entre els teus” (Deuteronomi 15,4), que els esclaus siguin alliberats i que als debitors se’ls condonin els deutes. Tanmateix, es constata que entre el poble “mai no faltaran pobres” (v. 11), com igualment constatarà Jesús ran de la unció de Betània (vegeu Marc 14,7; Joan 12,8).
L’any jubilar, que es fa cada set setenes d’anys, revesteix el mateix caràcter. Ve a ser com un any sabàtic major, tal com llegim en Levític 25,8-17: són alliberats els qui eren privats de llibertat, sobretot els esclaus, i les propietats que havien estat venudes o arrendades tornen als antics propietaris. En una paraula, es reequilibra el país, tot torna a l’estat original, de manera que els rics esdevenen menys rics i els pobres recuperen allò que tenien. Aquesta és la justícia de Déu, un reequilibri que inclou les persones i la terra. En la seva encíclica Laudato si’ el Papa Francesc, de venerada memòria, proclama igualment, tot relacionant-les, la cura que necessiten els pobres i la cura que s’ha d’estendre a tota la creació. Cal reequilibrar el món i no aprofundir les diferències i les distàncies.
Per això, l’any jubilar és any d’esperança. El lema de l’any jubilar que estem celebrant és del tot adient: “L’esperança no enganya”, spes non confundit (Romans 5,5). L’esperança no és un optimisme fàcil, que esborrés els problemes o bé els reduís a anècdotes. Com va afirmar Vàclav Hàvel, “l’esperança és una condició de l’esperit, una dimensió de la nostra ànima, que ens fa anar més enllà de les coses immediates, de manera que com més difícil és la situació, més profunda és l’esperança i més força tenim” (Conversa amb Karel Havizdala, p. 179). L’esperança no garanteix que tot anirà bé, sinó que tot tindrà sentit gràcies al guiatge que Déu exerceix sobre la nostra vida i sobre la història.
Pau, en la Carta als Romans (5,5), explica el fonament de l’esperança: “Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor”. Si l’esperança, com la fe i com l’amor, és una manera de viure i de sentir, de raonar i de resistir, és perquè el nostre esperit ha estat fecundat per l’Esperit de Déu. Un exemple molt clar ens arriba de l’actitud dels màrtirs durant els moments de prova, quan semblava impossible, i inútil, mantenir l’esperança. En aquells moments de sofriment i de desconcert, també interior, hi havia “una àncora segura i ferma” (Hebreus 6,19) que mantenia els màrtirs en vida i feia que el vaixell no s’estavellés contra les roques per mor de la força de les onades. Era l’àncora de l’esperança, companya de viatge de la fe i de la caritat o amor. Totes tres són les virtuts anomenades “teologals” perquè venen de Déu i fan estada en els cors.
L’esperança, però, és també una mirada endavant i cap a dalt, un somni d’ulls oberts, que no es desentén del món però que el vol transformar, que el pensa divers de com ara és. Les esperances humanes i el projecte de Déu es troben i coincideixen. L’horitzó de l’esperança és la novetat última de Déu, allò que Jürgen Moltmann anomena el novum ultimum, la nova creació que assenyala “un cel nou i una terra nova”, que nosaltres “esperem” i ”on regnarà la justícia” (Segona carta de Pere 3,13). I aquesta nova creació s’anticipa i es prefigura en l’acció de Déu que ressuscita el Crist d’entre els morts. Per això, l’apòstol Pau pot dir: “Si Crist no ha ressuscitat… buida és la vostra fe”, és a dir, la nostra esperança (Primera carta als Corintis 15,14), ja que “la fe és posseir anticipadament allò que esperem” (Hebreu 11,1).
En l’acte III de l’òpera “Orfeo” de Claudio Monteverdi, tot just al començament, Orfeu entra als inferns i s’adreça a l’esperança dient-li “unico bene” i “mia compagna”. Són paraules boniques que palesen el lloc de l’esperança. Cert, l’esperança no ens abandona perquè ve de Déu, es nodreix de l’Esperit i fixa els ulls en Jesucrist mort i ressuscitat.
Armand Puig i Tàrrech
Publicat en el Butlletí núm. 47 de l’ABCAT
