L’espiritualitat cristiana és una implicació activa en la realitat del món
L’evangelista Lluc ens fa un teixit literari amb tres ensenyaments del Senyor. Concretament són tres paràboles, dues són molt clares, i la tercera és una de molt petita però que serveix per a arrodonir el pensament que Crist ens vol comunicar.
Primera paràbola, molt incisiva, ens presenta davant una realitat paradoxal: un administrador injust que s’ha d’espavilar perquè la gestió econòmica no ha estat prou transparent, i el Senyor lloa l’agilitat mental del servent poc clar. Òbviament, el Senyor ens el proposa a manera d’exemple extrem: no hem de ser oblicus en la gestió dels bens materials, sinó clars i nítids. De fet, els antics sants en l’incipient imperi omeia seleccionaven visirs cristians perquè érem fidels i exactes en la gestió financera.
Segona paràbola, més breu però igualment incisiva: Crist ens interpel·la profundament. És una crida a ser fidels en les coses més petites. La fe del Senyor, teologal, brolla del baptisme que ens perdona els pecats i ens fa amics de Déu. Ara bé, creure en Déu no és observança mecànica de preceptes o estàndards espirituals, sinó un estil de vida, una adhesió del cor que abasta tots els detalls de la vida. Aquesta fe és una fidelitat que vol impregnar cada decisió, cada gest, sense caure en la rigidesa ni en l’obsessió, sinó des d’una entrega sincera i humil.
Finalment, el darrer ensenyament és una paràbola en petit, on ens parla de dos senyors metafòrics: no podem servir dos senyors. Creure en Déu, viure en Crist demana escollir, i tota decisió comporta conseqüències. I aquí Lluc en boca del Senyor ens recorda que l’important de les paràboles és la moció espiritual: els diners tenen poder d’atracció, però no aporten felicitat. Han de ser un mitjà per a poder transformar el món. Ara bé, nosaltres hem de ser pobres en relació amb els diners: pobres en l’esperit, per opció, per tal de ser disponibles per a la missió de ser sal i llum en un món que els necessita.
En efecte, l’espiritualitat cristiana no és només el compliment piadós de pràctiques religioses, ni tampoc una ingenuïtat fàcilment sorprenent, sinó una implicació activa en la realitat del món. El seguiment de Crist demana transformar el món amb la gràcia de Déu i amb la llum de l’Esperit Sant.
Déu, Esperit Sant, riquesa i tresor nostres, ompliu realment el nostre cor. En una societat que clama per la justícia i la transparència, feu-nos emissaris, apòstols i àngels del Verb de la vida, Jesucrist, nostre Senyor, que ens indica el camí i ens fa la gràcia d’arribar a la meta de la nostra existència, la comunió amb el Pare per Crist en Vós, esdevenint apòstols de la solidaritat divina. Amén.
Marcos Aceituno, teòleg i biblista
Font: Catalunya Cristiana
