Quaresma, temps de conversió, temps d’esperança
Any rere any vivim la Quaresma amb l’actitud del pelegrí que albira la joia de la Pasqua amb el sepulcre obert irradiant de vida (Mc 16,6), i sabent que Jesús, el Crist, el Salvador, el pa de vida baixat del cel s’entrega a la Creu per redimir-nos a tots nosaltres (Jn 6,35-40), inicia el camí el dimecres de Cendra. «Converteix-te i creu en l’Evangeli», sentim repetir una i altra vegada, mentre avancem l’un rere l’altre en comunitat a pas de penitent. Amb un gest senzill que rebem amb el cap lleugerament acotat, el signe penitencial de la imposició de la cendra esdevé una invitació personal a la conversió.
«Posar-se cendra» (Mt 11,21) és un senyal de penediment i expressió de la voluntat de conversió del cor. A l’Antic Testament, Daniel (9,3), vestit de sac i cobert de cendra, prega al Senyor, a qui reconeix «bondadós en tot el que ha fet, misericordiós, sempre fidel a la seva aliança, mogut per l’amor», i li suplica que escolti el clam del poble, que faci brillar la llum de la seva mirada, que perdoni pel seu amor i la seva gran misericòrdia. també en el llibre de Jonàs, el rei de Nínive, en sentir les paraules del profeta, cobert amb roba de sac i assegut a la cendra, crida el seu poble a la conversió (Jo 3,3-5.8) i aconsegueix el favor de Déu «compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor, i que es desdiu de fer el mal» (Jo 4,2).
Amb l’esperança posada en el Senyor (Sl 40), avancem durant quaranta dies fent experiència de desert, amb actitud de pelegrí, amb actitud d’orant: amb esperit de conversió, de cerca, disposats a caminar i deixar-se conduir pel Senyor mateix, intensificant la pregària, llegint i meditant la Paraula. Tot fent camí, en aquest Any Jubilar, de manera més intensa, escoltem amatents la seva crida a convertir-nos de cor: «Convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor […], esquinceu-vos el cor, i no els vestits. Convertiu-vos al Senyor, el vostre Déu» (Jl 2,12-13). És una invitació a la conversió individual i comunitària, adreçada a cadascun de nosaltres i, alhora, a tot el poble sant de Déu, des de l’experiència personal de la gratuïtat del perdó, la misericòrdia i l’amor total de Déu. És una crida que ens fa a tu i a mi, a nosaltres. Convertim-nos al Senyor, girem-nos de nou vers Déu, reconeguem el Senyor, venerem-lo amb senzillesa de cor, retrobem-nos amb Ell, escoltem atentament la crida personal que ens fa a cadascun de nosaltres, responem a la missió que ens té encomanada, confiem en la seva Paraula. La conversió del cor neix de l’experiència personal i profunda del Déu compassiu, aquesta és la nostra esperança.
La teva paraula és llum dels meus passos,
la claror que m’il·lumina el camí. (Sl 119,105)
M. de l’Esperança Amill i Rocamora, directora del Secretariat diocesà d’animació bíblica de l’Arquebisbat de Tarragona i vicepresidenta de l’Associació bíblica de Catalunya
Font: “Full Dominical”, Arquebisbat de Tarragona
