Scripta Biblica

Col·lecció «Scripta Biblica»

La col·lecció «Scripta Biblica» té la intenció de recollir preferentment treballs d’investigació científica dels biblistes catalans. Per exemple, els que es presenten cada any a les Jornades de l’ABCAT. Però estarà oberta a altres aportacions que puguin resultar interessants i que enriqueixin els nostres plantejaments i punts de vista.

Volums disponibles en línia

Ja podeu llegir en línia els articles dels volums editats de la col·lecció «Scripta Bíblica». Per llegir-los, només cal que cliqueu damunt de la coberta del llibre.

 

Scripta15 Scripta14 sb13 sb12
sb11 sb10 sb9 sb8 sb7 sb6
sb5 sb4 sb3 sb2 sb1

 

Presentació dels volums editats

 

Vol. 1 i 2 – La Bíblia i el Mediterrani
Scripta Bíblica 1Scripta Bíblica 2 La Bíblia va néixer a la vora del mar. Del mar Mediterrani, per a ser exactes. El mateix mar que banya les costes del nostre país i que resulta imprescindible per a entendre la nostra identitat, aquell que solcaren els avantpassats que han afaiçonat la terra i la cultura que ara són nostres, aquell que constitueix bona part de la nostra riquesa material i que modela el nostre esperit amb la seva llum i la seva frescor.Per les aigües d’aquest Mediterrani ha arribat també fins a nosaltres el tresor preuat de la Bíblia, la Paraula de Déu que després de ressonar per primera vegada a la riba oriental del «Mar Gran» va emprendre una travessia que la va dur a tocar molts ports, fins a arribar a la riba occidental del que aquí ja era anomenat «Mare Nostrum».Bé valia la pena que els qui tenim l’atenció posada en la Bíblia i vivim tan a prop del Mediterrani poséssim en relació l’una amb l’altre i en destriéssim les relacions mútues. Això és el que es va intentar en el Congrés celebrat a Barcelona i Montserrat dels dies 18 a 22 de setembre de 1995, que va aplegar un bon nombre d’estudiosos de la Bíblia de l’àrea mediterrània, per tal de posar en comú els seus coneixements sobre temes ben diversos a l’entorn del títol concret però prou genèric de «La Bíblia i el Mediterrani».Els dos primers volums de la col·lecció «Scripta Biblica» recullen les actes d’aquest Congrés, i representen sens dubte un salt qualitatiu en el món de les publicacions promogudes per l’Associació Bíblica de Catalunya. Com en el Mediterrani, en les actes del Congrés s’hi pot pescar de tot: escrits llargs i articles curts, textos amens i alguns de més espessos, temes teològics, bíblics, sociològics, literaris o històrics, redactats en unes quantes llengües (català, espanyol, francès, anglès, italià, però també amb una bona colla de paraules en hebreu, en grec, en llatí, en arameu, en àrab o en alemany), amb estils també prou diversificats i amb interessos ben plurals.

En primer lloc es poden trobar les cinc ponències generals del Congrés: «El Mediterráneo y la Biblia», una breu introducció poètico-musical del professor Alonso Schökel; «Mestizaje textual de la Biblia en el Mediterráneo», amb acurades observacions sobre la història viscuda pel text bíblic en el seu contacte progressiu amb diversos ambients culturals en el seu viatge al voltant de la Mediterrània (J. Trebolle Barrera); «Il vino e le sue metafore nella grecità classica, nell’Israele antico e nel Nuovo Testamento», un atractiu i documentadíssim estudi de R. Penna sobre un tema prou suggerent, que acaba donant la raó al llibre del Siràcida: «Quina vida més dura quan no hi ha vi!» (Sir 31,27); «La “Grande mer” dans l’Ancien Testament: de la géographie au symbole», que vol presentar un resum de la visió mitològica, amb connotacions força negatives, que segons l’autor tenia el mar per al poble d’Israel en l’Antic Testament (B. Renaud); «La diàspora mediterrània», un altre documentat estudi sobre un tema entre històric, sociològic i de fenomenologia religiosa del professor Armand Puig; i, finalment, «Mediterranean Cultural Anthropology and the New Testament», del reconegut especialista mundial en aquest camp de l’antropologia cultural aplicada al Nou Testament, el professor B. J. Malina.

Les quatre comunicacions generals que vénen a continuació, per la seva banda, aporten estudis sobre «La producció del Nou Testament en el marc de la missió cristiana mediterrània» (D. Roure), «La inculturació grecoromana del cristianisme» (P. Lluís Font), «La apocalíptica, fenónemo mediterráneo» (A. González Blanco), i «Corrientes gnósticas en el mundo mediterráneo» (G. Aranda Pérez).

Vénen després les quatre aules o seminaris de treball en què estaven estructurades les sessions del Congrés. Els temes de treball de les quatre seccions eren aquests: Les ciutats del Mediterrani, coordinada per Rafael Aguirre, amb estudis sobre Galilea, Roma, Alexandria, etc.; Les llengües del Mediterrani, coordinada per Gregorio del Olmo, i amb aportacions de tot tipus sobre l’arameu, l’hebreu, el llatí, l’àrab…; Mestissatge i sincretisme en el Mediterrani, coordinada per Josep Rius-Camps, una secció que respon especialment al seu títol, per la varietat de temes que recull, des del paper del món neopúnic en la cristianització del Mediterrani occidental fins al sincretisme hel?lenicojueu en els textos gnòstics coptes, passant per consideracions sobre textos de Siràcida, de l’evangeli de Marc, dels Fets dels Apòstols, de la carta als Romans o del Targum del Càntic; Les teologies cristianes del Mediterrani, coordinada per Jordi Sánchez Bosch, que aplega també una bona colla de treballs sobre temes variats.

La principal característica dels volums de «La Bíblia i el Mediterrani» és segurament la varietat, que no s’ha d’entendre, tanmateix, com a símptoma de dispersió o de caos, sinó més aviat de riquesa, de pluralitat i de vitalitat, qualitats segurament ben mediterrànies. Això farà que moltes persones amb interessos diferents puguin trobar-hi elements que els resultin útils i atractius.

Vol. 3 – El text: lectures i història
Scripta Bíblica 3 El text: lectures i història (Scripta Biblica 3), Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya-Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2001, pp. 374. és un volum pulcríssim que conté 6 estudis a càrrec de Joan Ramon Marín, Núria Calduch-Benages, Damià Roure, Josep Vicent Niclós, Armand Puig i Pere Casanellas. Una presentació d’Armand Puig escrita en català, castellà, portuguès, francès, italià i anglès dóna el to europeu i cosmopolita d’aquest volum d’estudis bíblics que l’Associació Bíblica de Catalunya i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat acaben d’editar. Cada treball conté un Summary en anglès en la línia de les grans revistes bíbliques europees.En aquest volum destaquen per la seva extensió i novetat les aportacions d’Armand Puig sobre «Les traduccions catalanes medievals de la Bíblia» i de Pere Casanellas sobre «Transliteració i transcripció de l’hebreu. Una nova proposta». Ambdós estudis són en realitat monografies –cadascun val per un llibre– que tracten exhaustivament els seus temes d’estudi. Armand Puig traça la història de les traduccions bíbliques catalanes medievals, des de la primera notícia de l’any 1287 d’un text bíblic traduït del francès al català, passant per les grans traduccions de l’època del rei Pere III, a finals del segle XIV –de les quals han arribat fins als nostres dies els grans manuscrits de la Biblioteca Britànica (Egerton 1526) i de la Biblioteca Nacional de París (Manuscrits esp. 2-3-4 i 5). Tot seguit passa revista a la versió de la Bíblia del Monestir de Portaceli (València) de principis del segle XV, que va constituir la base de la Bíblia impresa a València l’any 1478. Aquesta Bíblia Valenciana no ha arribat completa als nostres dies per causa de la persecució de la Inquisició espanyola del segle XVI. L’estudi estableix que les versions medievals de la Bíblia parteixen de la Vulgata llatina, tot i que es poden detectar influències occitanes, franceses i de to judaitzant en els textos bíblics que ens han arribat. Aquest treball de l’Armand Puig és un estudi de conjunt francament interessantíssim d’un tema complex, que feia molts anys que no era estudiat de manera global i innovadora.El treball d’en Pere Casanellas és l’aportació més interessant a la lingüística hebrea feta per un estudiós català dels últims anys. El treball de Pere Casanellas és molt tècnic –no podia ser de cap altra manera– però que fa una aportació que jo penso que és definitva per a resoldre aquest tema tan complex: quan escrivim textos d’investigació biblíca o de filologia semítica en català i ens cal escriure mots hebreus, com ho hem de fer? Aquest tema mai fins ara no havia trobat cap solució satisfactòria. Pere Casanellas, amb una prodigiosa intel·ligència analítica sotmet tots els sistemes que fins ara s’han emprat arreu del món a una crítica minuciosa i fa veure els problemes que presenten en cada cas; finalment formula cinc propostes de transcripció de l’hebreu per a l’àmbit català que resolen satisfactòriament totes les necessitats i problemes que es poden presentar a un estudiós biblista, hebraista o simplement bibliotecari, que es trobi en la necessitat de transcriure mots hebreus.
Vol. 4 – Perdó i reconciliació en la tradició jueva
Scripta Bíblica 4 Perdó i reconciliació en la tradició jueva (Scripta Biblica 4, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Associació Bíblica de Catalunya 2002, 246 pàgs.). Aquest volum conté deu estudis que tenen com a autors: Antoni Bosch, Joan Ramon Marín, Frederic Raurell, Rafael de Sivatte, Francesc Ramis, Núria Calduch-Benages, Josep Ribera-Florit, Damià Roure, Joan Ferrer i Josep Vicent Niclós. Són part dels estudis que es van presentar en les Jornades anuals de l’Associació Bíblica de Catalunya dels anys 1998 i 1999, celebrades pels vols de Nadal, a Solsona, dedicades a l’estudi del perdó i la reconciliació en les tradicions jueva i cristiana. Els estudis aquí publicats són els que fan referència a l’Antic Testament i al judaisme. El primer estudi és un reflexió molt brillant de caràcter hermenèutic.Els treballs que ara es publiquen subratllen, en paraules d’Armand Puig en la «Presentació» del volum: «la necessitat del perdó. L’oferiment per part de Déu, d’un oblit generós de les culpes allibera el poble i cada persona del camí sense sortides del propi pecat. El perdó esdevé una de les formes més genuïnes de relació entre Déu i els homes i es configura com a eix d’una humanitat reconciliada.»La publicació d’aquest llibre és ben oportuna en el context del nostre món: vivim en el cor d’un món esquinçat pel mal de tots plegats –allò que la tradició bíblica tan sàviament anomena «pecat»– i davant de la nostra impotència per redreçar la ruptura veiem, potser més clar que mai, que la Paraula de Déu ens mostra l’únic camí possible per a sortir de la desfeta: el perdó com a do gratuït d’Aquell que és l’únic que ens pot alliberar del mal que ens aclapara i ens destrueix.
Vol. 5 – Perdó i reconciliació en la tradició cristiana
Scripta Bíblica 5 Perdó i reconciliació en la tradició cristiana. Aquest volum 5 de Scripta Biblica (224 p.) conté un conjunt d’estudis exegètics dedicats al tema del perdó en la tradició cristiana que van ser presentats en la reunió anual dels biblistes catalans que se celebrà a Solsona per Nadal de l’any 1999. El volum anterior de Scripta Biblica conté un conjunt de deu estudis sobre el mateix tema general, però dedicats específicament al món de l’Antic Testament i del judaisme, precedits d’una introducció de tipus hermenèutic sobre el significat del perdó. Aquest volum 5 presenta nou estudis més que analitzen el tema del perdó i la reconciliació en els diversos escrits que componen el Nou Testament: evangelis sinòptics i Fets dels Apòstols, escrits joànnics, les cartes paulines i la Carta als Hebreus.Scripta Biblica és una col·lecció amb vocació mediterrània i europea, i això queda ben palès en la presentació del volum escrita en sis idiomes: català, castellà, portuguès, francès, italià i anglès. El conjunt de les aportacions que formen el volum són certament molt interessants: Simon Légasse escriu sobre «Le baptême de Jean»; Armand Puig signa «La praxi comunitària de reconciliació (Mt 18,15-20)»; Agustí Borrell estudia «Jesús i els pecadors en l’Evangeli de Marc: la crida al seguiment»; Josep Rius-Camps tracta de «La figura de Simó Pere i el seu procés de convesió en Lc-Ac»; Pius-Ramon Tragan analitza «Eucaristia i perdó en els relats de la institució»; Rinaldo Fabris escriu en italià sobre «Dono dello Spirito e perdono dei peccati negli scritti giovannei»; Jordi Sánchez Bosch presenta «Justificació i reconciliació en les cartes paulines»; Josep Oriol TuÑí investiga a propòsit del «Perdó del pecats en la Carta als Hebreus»; i el volum es clou amb un treball de Jordi Cervera sobre «L’expressió “lloc de penediment” en He 12,17». Cal remarcar que cada treball indica la data final de redacció del treball (la primera versió es va presentar a finals del 1999, però alguns dels treballs han estat revisats força més tard), i conté un sumari en català i en anglès. Un índex d’autors, de citacions bíbliques i l’índex general (en català i en anglès) clouen el volum.
Vol. 6 – La Bíblia i els immigrants
Scripta Bíblica 6 La Bíblia i els immigrants. Aquest és el títol del llibre editat per l’Associació Bíblica de Catalunya dins la col·lecció de treballs científics Scripta Biblica. Aquest volum 6 (328 p.) aplega un conjunt d’estudis exegètics que van ser presentats en la reunió anual de biblistes catalans celebrada a Solsona els dies 29-31 de desembre de 2003 (BUTLLETí n. 83).Llegim en la presentació que introdueix el llibre, escrita en català, castellà, portuguès, francès, italià i anglès: «Els països d’Europa occidental s’han vist sacsejats, els darrers anys, per l’arribada de milers d’immigrants provinents de la resta del món. El pas d’un poble cap a l’altre s’ha globalitzat de manera ràpida, gairebé sense previsions. I, malgrat les aparences, han estat els mercats dels països rics els qui s’han preocupat d’atraure persones estrangeres, les condicions de vida de les quals eren extremament precàries en els països d’origen. S’ha creuat, doncs, la necessitat d’expansió econòmica dels uns amb l’afany dels altres per sortir de la misèria i d’una vida sense dignitat. Catalunya ha viscut i viu aquest procés de manera directa, i els percentatges d’estrangers que s’hi han instal·lat —tan sols els darrers cinc anys— assoleixen nivells d’entre els més alts d’Europa.»I què ens en diu la Bíblia dels immigrants? Què ens en diu de la relació entre els diferents pobles? Com es presenta l’immigrant, el foraster o l’estranger en la Sagrada Escriptura?La Bíblia i els immigrants ens convida a posar-nos en la pell del nouvingut i també del poble que acull, ens presenta la realitat d’alguns pobles que, com els gabaonites, esdevenen estrangeres a casa seva. La seves pàgines ens obren nous horitzons per endinsar-nos en la lectura dels textos bíblics i ajudar-nos a descobrir que ser estranger i emigrant no és cap obstacle per a trobar la protecció del Déu d’Israel. També hi llegirem com en el món grecoromà, on es combinen l’afirmació de la identitat i la defensa de l’alteritat, el cristianisme experimentarà la condició de minoria estranya als usos i costums socialment vigents i esdevindrà una religió arrelada i encarnada en el món però alhora divergent dels paràmetres que el món promou i privilegia. No trobeu que són temes amb un ressò molt actual?

Pot ser un bon llibre de lectura i de ben segur que alhora que ens servirà de formació personal i comunitària ens aportarà elements de reflexió per viure el nostre compromís cristià en el món multicultural i multireligiós on tenim el goig i la responsabilitat de viure i escampar la Bona Nova de Jesús.

Vol. 7 – Imatge de Déu
Scripta Bíblica 7 Imatge de Déu. Aquest és el títol del volum 7 de la col·lecció «Scripta Biblica» que l’Associació Bíblica de Catalunya ha publicat, en col·laboració amb Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Aquest volum (332 p.), editat sota la direcció de l’Armand Puig, responsable de les publicacions científiques de l’ABCAT, aplega un conjunt d’estudis exegètics que van ser presentats en les Jornades de Biblistes de Catalunya celebrades a Solsona els dies 27-29 de desembre de 2004 (BUTLLETí n. 87).Què és la vida humana? Quin sentit té? Quina visió de l’ésser humà aporta l’antropologia bíblica en el context de pluralisme cultural i religiós actual? Com s’afirma la dignitat humana en la Bíblia? La visió de l’ésser humà, el model de persona humana situa el debat antropològic actual al centre de molts discursos sobre la vida i el seu sentit i en determina les propostes i els projectes, les previsions i els programes endegats des de les instàncies més diverses.El escrits que componen aquest llibre ––una mostra magnífica del nivell científic dels biblistes catalans–– són certament molt interessants i la seva lectura ens ajudarà a penetrar en la visió de l’ésser humà que aporta l’antropologia bíblica. Joan Ferrer tracta de la «“Imatge de Déu”, un concepte ambigu en la Bíblia hebrea»; Joan Ramon Marín presenta «Creats a imatge de Déu? Estudi de Gn 1,26»; Teresa Solà estudia «L’home “imatge de Déu”. Raons d’una absència en els profetes»; M. Claustre Solé signa «El Salm 8, un himne a la sobirania de Jahvè, delegada en l’home»; Enric Cortès analitza «L’home imatge de Déu en els tannaïtes»; Josep Rius-Camps centra el seu estudi en «L’home i la dona, “afaiçonats segons la imatge de Déu”, en el primer volum de l’obra de Lluc»; Concepció Huerta s’endinsa en «Veure Déu en Jesús»; Agustí Borrell estudia «Crist, imatge de Déu, i els creients, http://abcat.wp.arqtgn.cat/wp-content/uploads/sites/20/2013/10 del Crist, en la Carta als Colossencs»; Jordi Cervera tracta de «Jesús, “empremta” de Déu (He 1,3)»; Armand Puig estudia «Més enllà de la imatge. La relacio cel-terra en el llibre de l’Apocalipsi»; Josep-Vicent Niclós presenta «“Imatge” i “semblança” en el judaisme, el cristianisme i l’islam».Les pàgines d’Imatge de Déu ens mostren com l’antropologia bíblica aporta una visió de l’ésser humà que troba la seva justificació última en el fet d’haver sortit de les mans del Creador. L’homo biblicus manifesta la seva inalienable dignitat en una afirmació que es troba tot just iniciat el relat bíblic: l’home ha estat creat «a imatge de Déu», l’ésser humà es troba extremament proper al seu Creador. En Jesús, la imatge es transcendeix a ella mateixa perquè la distància entre el món diví i el món humà s’escurça i la proximitat de l’home a Déu augmenta fins a extrems insospitats.
Vol. 8 – El matrimoni i l’ús dels béns en la Bíblia
Scripta Bíblica 8 El matrimoni i l’ús dels béns en la Bíblia és el títol del vuitè volum de la col·lecció “Scripta Biblica”. El lector hi trobarà nou articles, rics de contingut i descobrirà sorprès que els treballs no tenen com a objectiu posar en relació el matrimoni i l’ús dels béns. Els estudis responen, però, a l’acord que els biblistes catalans establiren de tractar perspectives morals a la llum de la Bíblia en les seves Jornades anuals de fa dues edicions. En aquesta ocasió els continguts fan referència al sisè i setè manaments. Sis articles estan dedicats al matrimoni, adulteri i divorci i els altres tres ho estan a l’ús dels béns.
Vol. 9 – La violència en la Bíblia
Scripta Bíblica 9 La violència en la Bíblia. La violència és un tema de gran actualitat. I ho fou també per als diversos autors dels llibres de la Bíblia, que n’ofereixen un ric ventall de postures.La revelació judeocristiana no fa diferències entre el Déu que preserva de la mort Caín, l’assassí, i el Déu que no estalvia de la creu el seu propi Fill, el just per excel·lència. Cal, doncs, endinsar-se en el text bíblic per copsar-ne les propostes i els matisos i, en definitiva, l’esforç que s’hi fa per superar el dogal de la violència.Una cosa és clara: la Bíblia situa el problema de la violència en el cor de la persona humana. El qui vetlla en el seu cor perquè no germini dintre d’ell la violència no haurà de lamentar més tard la «mort» del seu germà en cap de les seves formes.Per a Jesús, el rebuig de la violència no admet discussions ni avinences. Més encara, admet una resposta forta i convençuda: la que es troba en l’Evangeli.
Vol. 10 – La veritat i la mentida
Scripta Bíblica 10

 

La veritat i la mentida, recull els estudis presentats en les XLVI Jornades de Biblistes (BUTLLETÍ n. 99).Llegim en la contraportada del volum que us presentem:«La veritat ha estat sempre en el punt neuràlgic de la recerca honrada i honesta de tots els temps, també per al poble que viu i s’expressa en les Sagrades Escriptures.Però si una cosa especifica el pensament bíblic és que la veritat s’identifica amb aquella actitud fidel i recta de l’home quan s’adequa i coincideix amb la voluntat divina, amb el seu pensament i amb la seva manera d’obrar. En aquesta mateixa línia, la predicació de Jesús insisteix en la netedat de cor com a premissa i conseqüència de l’acceptació evangèlica. La comunitat primitiva, però, fa un salt qualitatiu: Jesús és la veritat mateixa de Déu revelada i encarnada, visible i tangible. En ell, aquesta comunitat se sent guiada i empesa sempre per l’Esperit de la veritat que no tolera la mentida i que li obre les portes als designis insondables de Déu des de la creació del món.»

En l’estudi introductori «La veritat de la història d’Israel», Joan Ferrer intenta plantejar d’una manera sintètica l’estat actual de la recerca sobre els grans problemes de la història antiga d’Israel a partir de la Bíblia. Joan Ramon Marín en «Engany o astúcia? Tradicions sobre la mentida en el Pentateuc», planteja la qüestió de precisar al màxim la funció de l’argument de l’engany dins els episodis on apareix el tema: la tipologia del mentider, la legislació sobre l’engany, mentir i actuar falsament, la víctima de l’engany, opressió i injustícia; i conclou que el Senyor, el qui no té engany, allibera el poble, el converteix en un poble sense engany. Francesc Ramis, encamina el seu estudi «Els vertaders i els falsos profetes» a identificar la identitat dels profetes vertaders contraposada a la dels profetes falsaris.

Els estudis centrats en el Nou Testament, comencen amb l’aportació de Begonya Palau sobre el mandat que suposa una exigència clara de Jesús a formular sempre la veritat: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del maligne» (Mt 5,37). Josep Rius-Camps presenta un tema encapçalat per una pregunta feta amb to provocatiu: «Simó Pere, ¿fou des dels inicis deixeble de Jesús?»; pregunta que l’autor respon partint del paper preponderant que Lluc, en la seva obra, assigna a Simó Pere. El treball de Josep Oriol TuÑí «L’Evangeli segons Joan com a revelació del projecte de Déu (la Veritat). «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6)» remarca que en els mots que determinen aquesta afirmació cristològica de Jn, la vida sembla apuntar a una explicitació del camí: és la forma d’atansar-nos a la vida que, en últim terme, s’identifica amb Jesús. Jesús és la veritat, és a dir, la revelació del pla de Déu per a la humanitat. I la veritat no és una conquesta de la nostra capacitat intel·lectual, sinó un do que ve gratuïtament en Jesús Messies i que únicament es pot percebre com a tal mitjançant el Paràclit. Seguidament, Armand Puig centra la seva exposició en «Enganyar la comunitat i mentir a l’Esperit. L’episodi d’Ananies i Safira (Ac 5,1-11)» i es pregunta per la funció i el sentit d’un text que narra la conseqüència inapelable de l’engany d’Ananies i Safira: la seva mort fulminant als peus de Pere. Jordi Cervera presenta el seu estudi d’He 8,2 «El cel, la tenda veritable» i, després d’analitzar el sentit dels mots «tenda» i «veritable» en el context dels Setanta, en el Nou Testament i en la mateixa carta als Hebreus, afirma que l’autor d’Hebreus fa una proposa cristològica de ressons judeocristians on parla del cel com a lloc cultual veritable, on el Crist desplega la seva activitat sacerdotal.

El nostre volum 10 de Scripta acaba amb un treball completíssim d’Antoni Bosch-Veciana sobre «La veritat i viure en la veritat segons Plató. Antecedents, contextos i textos sobre l’alhqeia platònica». L’autor pretén posar en relleu com l’escriptura platònica, quan parla de la «veritat», no sols es refereix a aquesta com una categoria fonamental que articula el pensament i l’obra de Plató, sinó que ens la mostra com una realitat-guia de la manera de viure els homes i les dones que es preocupen d’esdevenir plenament humans, això és, homes i dones immersos en la veritat.

Vol. 11 – Bíblia i mística
Scripta Bíblica 11 Bíblia i Mística, és l’onz&ggrave; volum de la col·lecció Scripta Biblica. Vuit són els treballs que el componen. En la introducció se’ns orienta sobre el caràcter de la mística judeocristiana que “és inseparable de la condició finita i feble de l’ésser creat. No és una mística de fusió, sinó una mística de comunió” amb Déu.Des d’aquesta perspectiva, doncs, el lector es troba amb vuit temàtiques suggerents, rigorosament tractades. Aquests treballs són fruit de les Jornades de Biblistes de Catalunya de l’any 2008.Francesc-Xavier Marín Torné tracta de la Mística: un silenci eloqüent. Una aproximació des de la fenomenologia psicològica. L’autor conclou que “no hi ha possibilitat de vivència espiritual sense capacitat d’autotranscendència.L’autoreplegament és imprescindible si es vol aspirar a un mínim autoconeixement, però, si no és compensat amb l’autotranscendiment, el subjecte acabarà patint tota mena de patologies.

Teresa Solà centra el seu estudi en la Comunió i solitud en la pregària de Jeremies. Es tracta d’una anàlisi de les anomenades confessions de Jeremies a fi d’escatir-ne la seva autenticitat. L’autora n’afirma la seva “fonamental autenticitat” i conclou que “revesteixen un clar propòsit apologètic de construir una teodicea del judici de Jahvé sobre Judà”.

En tercer lloc, Francesc Ramis Darder, titula el seu treball La introducció del llibre d’Ezequiel: síntesi de l’experiència mística del profeta (Ez 1,1-3). Segons el Dr. Ramis el text, que es correspon al pròleg del llibre, constitueix la introducció a tot el llibre del profeta i conté la síntesi de la seva experiència mística que el redactor desenvolupa en la resta del seu escrit.

Joan Ferrer presenta una Aproximació a la mística dels Salms del Regne de Déu. L’autor, que analitza el text i el missatge dels salms 93; 96; 97 i 99 del grup anomenat salms del Regne, remarca que “qualsevol intent de parlar de la mística sols pot ser una aproximació a un Misteri que constantment t’adverteix: «No t’acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat»” (Ex 3,5). Afegeix, però, que “La paraula del nostre Déu és molt generosa: no para d’oferir-nos pregàries perquè puguem proclamar que el nostre Déu regna”. De manera que tot ensenyant-nos a pregar ens instrueix: “hem de contemplar la creació, meditar la història de la salvació, donar culte al nostre Déu i practicar la justícia i el bé. Déu regna des de sempre i ens ho ha fet saber”.

A continuació d’aquests treballs centrats en l’Antic Testament, i abans d’encetar els del Nou Testament, trobem l’estudi d’Andreu Grau sobre Les ascensions en la literatura intertestamentària. L’autor se centra en els textos del “Testament de Moisès” i en el “Testament d’Abraham” que bé es poden considerar com l’expressió d’una producció literària mística.

Encetant el bloc neo-testamentari, Armand Puig pregunta i respon a la qüestió Jesús, era un místic? L’autor arriba a la conclusió que “Jesús no és un místic en el sentit habitual del terme, ja que manquen en ell el desig d’unió amb Déu i el pecat i la culpa, llasts que impedeixen aquesta unió”. Jesús, tanmateix, viu allò que condueix a aquest llast, “en el marc d’una humanitat sense fissures”. “La primacia de Déu, la proximitat a aquest, directa i sense ombres, fan del missatge central de Jesús —el regnat de Déu— quelcom que brolla del seu interior, que no és revelat ni comunicat des del cel. En Jesús es fa realitat allò que l’experiència mística anhela. En ell, el silenci i el balbuceig deixen pas a la paraula”.

Tot seguit, Agustí Borrell presenta la Mística paulina. “Pau està convençut que, sense cap mèrit per part seva, ha sentit la irrupció de Déu en la seva vida. Concretament, ha experimentat la presència evident de Crist ressuscitat”. “La unió amb el Crist ressuscitat és l’element decisiu en la vida de Pau, el que li dóna l’impuls i la força per a dur a terme la seva intensa activitat apostòlica”.

Finalment, Jordi Cervera estudia El vel celestial en Hebreus i en la mística jueva antiga. L’autor fa veure les afinitats de certs verbs de la carta als Hebreus amb els d’alguns escrits de la mística jueva.

Vol. 12 – Pau, fundador del cristianisme?
Scripta Bíblica 12 Pau, fundador del cristianisme? Pau, fundador del cristianisme? és la pregunta que dóna títol al volum 12 de la col·lecció «Scripta Biblica». En els vuit articles que configuren aquest número, el lector descobrirà la resposta a la qüestió i la raó del fet de plantejar-se-la. La coberta posterior del llibre ens ofereix una pista diàfana d’allò que ens aportarà la lectura: «Els diversos articles tenen en compte els debats recents que han servit perquè es replantegessin les qüestions referides a la judaïtat (Jewishnes) de l’apòstol i, per tant, també a la concepció paulina de la Llei. Una de les conclusions importants dels estudis presentats és que la cristologia, en la seva vessant soteriològica, constitueix, particularment, el nucli del pensament de l’apòstol.»Els responsables de l’edició ens anuncien que gosen «presentar Pau com un gran intèrpret de Jesús i del seu missatge, a partir de la unitat cristològica fonamental que estableix entre el Jesús de la història i el Crist de la fe.»Els vuit articles són:Xavier Alegre: «Tesis sobre la comprensió de la Llei a Pau. Qüestionaments a propòsit del “Nou Paradigma” en la interpretació de Pau.»

Jordi Cervera: «La matriu jueva de Pau.»

Agustí Borrell: «El coneixement de Jesucrist, bé suprem (Fl 3,8). La visió paulina de la vida cristiana com a relació personal amb Crist.»

Enric Cortès: «Els “principats i potestats” i els “elements del món en Pau”.»

Armand Puig: «El lloc del Jesús de la història i de la història de Jesús en l’Evangeli de Pau.»

Begonya Palau: «Lleis alimentàries en Jesús i en Pau.»

Jenny Read-Heimerdinger: «Pau i la col•lecta.»

Josep Rius-Camps: «Profecia versus apologia: les repetides apologies de Pau contrastades amb el lòguion de Jesús Lc 12,11-12 i 21,14-15.»

Us convidem a llegir l’exemplar que presentem per aprofundir en el missatge i figura, sempre apassionants, de Pau de Tars.

Vol. 13 – L’Esperit Sant en la Bíblia
Scripta Bíblica 12 Aquest volum, resultat de la recerca desenvolupada pels exegetes de l’Associació Bíblica de Catalunya i del Departament de Sagrada Escriptura de la Facultat de Teologia de Catalunya durant els cursos 2010-2011 i 2011-2012, tracta una de les temàtiques bíbliques més complexes: l’Esperit diví.En l’Antic Testament la presència de l’Esperit és plural i pluriforme, amb gran diversitat d’acció, però amb un denominador comú, i és que l’Esperit resta vinculat fonamentalment amb la vida en l’àmbit de l’home i del món.L’aparició de l’apocalíptica en el marc del judaisme del Segon Temple suposa algunes novetats en aquest concepte. Especialment rica és la noció d’esperit aplicada a les forces del mal que dominen aquesta terra i que poblen el món intermedi d’esperits impurs que combaten la santedat dels justos i turmenten els éssers humans; alhora són els introductors del mal. La terra esdevé, així, una mena de camp de batalla entre dos regnats que pugnen entre si: el de Déu i el del Maligne.La predicació de Jesús inclou la demostració de la seva autoritat i força contra els esperits malignes, mentre s’afirma en ell la presència plena i activa de l’Esperit Sant, que continuarà en la vida de l’Església. Assistim, així, en el Nou Testament a un gran desenvolupament de la pneumatologia, que ha de ser entesa a partir del caràcter plenament personal que ara es reconeix a l’Esperit. Ell és el qui mou i promou la salvació de Déu en Crist: guia i mestre interior, el qui fa parlar i fa entendre, consolador i el qui intercedeix, el qui defensa i el qui sosté, el qui habita dins el cor dels creients (que són temple de l’Esperit) i dins el cor de l’Església (la Núvia amb qui l’Esperit clama perquè vingui Jesús, el Senyor).

L’Esperit, amb el Pare i el seu Fill Jesucrist, articulen la confessió de fe i l’experiència cristiana. En són centre i fonament.

Vol. 14 i 15 – Relectures de l’Escriptura a la llum del Concili Vaticà II
Scripta14Scripta15  L’Associació Bíblica de Catalunya i el Departament de Bíblia de la Facultat de Teologia de Catalunya han volgut sumar-se a la celebració del cinquantè aniversari de l’aparició de la constitució dogmàtica Dei Verbum (1965) del Concili Vaticà II.És per això que s’han dedicat els números 14 i 15 de la col·lecció Scripta Biblica a aquesta temàtica. Els treballs publicats presenten una aproximació substantiva al document del Vaticà II i l’il·lustren amb un parell d’exemples metodològicament significatius.

Scripta Biblica 14 conté un primer escrit que vol ser l’article de capçalera dels dos volums publicats, on es fa un recorregut pel riquíssim progrés que la constitució ha suposat en l’estudi teològic dels nostres temps. L’article és obra de tres autors de casa nostra —Cortès, Puig i Tuñí—, que han viscut de primera mà l’aplicació de la Dei Verbum en els estudis exegètics. L’estudi s’articula en quatre temes fonamentals: la noció de revelació, la relació entre Tradició i Escriptura, la inspiració, i la interpretació del text bíblic —en el cas dels dos darrers, amb l’ajuda del magisteri papal anterior, des de Lleó XIII (Providentissimus Deus, 1893) a Pius XII (Divino Afflante Spiritu, 1943). Aquests temes van quedar després explicitats, des del punt de vista exegètic, en el rellevant document de la Pontifícia Comissió Bíblica: La interpretació de la Bíblia en l’Església (1993).

Per continuar el treball, es van escollir dos exemples que visualitzessin el progrés teològic suscitat per la Dei Verbum, i que permetessin una lectura exegètica transversal a partir d’un text significatiu de l’Antic Testament, reprès pel Nou Testament i per la patrística. El primer exemple va ser Isaïes 5,1-7, el cant o càntic de la vinya, i el segon fou Nombres 21,4-9, l’episodi de la serp d’aram. Els vam dedicar les Jornades de Biblistes Catalans, celebrades a Vic i corresponents als anys 2012 i 2013.

Així, el primer volum es proposa l’anàlisi del cant o càntic de la vinya (Is 5,1-7). Se n’estudien el text masorètic, acompanyat del Targum, i el text hebreu tal com es troba en el primer rotlle d’Isaïes de la primera cova de Qumran. Segueixen tres estudis sobre les quatre versions de la paràbola dels vinyaters (Mc, Mt, Lc, Tom), que arriben a resultats no sempre concordants. En qualsevol cas, la pregunta de fons en tots els treballs és el grau d’incidència d’Isaïes 5 i del Salm 118 en cadascuna de les versions. Els comentaris d’Isaïes 5 fets pels pares dels segles iv-v, tanquen un segment ric i variat.

El segon volum, en canvi, focalitza l’atenció sobre el segon text (Nm 21,4-9), que s’analitza en relació amb Joan 3,14-15 (11-21). Els autors coincideixen en el pes simbòlic de la serp del desert, la imatge de la qual és considerada font de guarició / salvació. S’hi analitzen els significats en el marc del text masorètic, de la traducció greca dels Setanta o del targum. Finalment, s’estudia l’apropiació que en fa el Quart Evangeli, on la serp enlairada es desplaça cap a Jesús exaltat, crucificat i gloriós, font de vida. Els pares dels segles ii i iii (Carta de Bernabé, Justí, Ireneu, Tertul·lià i Orígenes) avançaran en aquests camins. Filó serà una veu isolada, amb una proposta d’interpretació al·legòrica de Nombres 21, que concorda amb les seves habituals preocupacions hermenèutiques.

Aquests dos darrers volums de Scripta Biblica ens mostren que la pluralitat d’interpretacions pertany al moll de l’os de la tradició bíblica, que és una deu riquíssima de vida espiritual i d’estudi.

Vol. 16 – Església i comunitats jueves i cristianes en el món bíblic i postbíblic

El món judeocristià es configura des del primer moment amb tres actors: Déu, la persona humana i la comunitat. Aquestes tres realitats es mantenen en el decurs d’un text que, ja en els capítols 1 i 2 del llibre del Gènesi, presenta la triada fonamental: el Déu creador, que parla en primera persona del plural («fem l’home», 1,26), l’ésser humà, considerat per ell mateix com a imatge de Déu («Déu creà l’home i la dona», 1,27) i l’ésser humà considerat com a comunitat primordial que reconeix l’altre/a com a tal (l’home i la dona són ambdós «os dels meus ossos i carn de la meva carn», 2,23).

La comunitat forma part de la manera de ser de l’home i, també, de la manera de ser de Déu. El text bíblic afirma amb gran convenciment que ni Déu vol estar sol —l’exegesi cristiana més antiga ha vist en el plural de Gn 1,26 una al·lusió a la Trinitat—ni l’ésser humà pot viure la solitud com la seva condició natural. Per això, Déu afirma emfàticament després de posar l’home al jardí de l’Edèn: «No és bo que l’home estigui sol» (2,18). La religió judeocristiana integra en un sola visió el “jo” i el “nosaltres”, i per això la comunitat sempre és personal i, d’altra banda, la persona sempre s’entén dins la comunitat. Ni la persona es dissol en la col·lectivitat ni la col·lectivitat esdevé un simple accident.

Si prenem l’altre extrem del gran relat bíblic i ens endinsem en el llibre de l’Apocalipsi, la nova Jerusalem es mostra com una grandiosa ciutat-jardí, un Edèn urbà, travessat pel riu de l’aigua de la vida, que nodreix l’arbre de la vida, les fulles del qual «serveixen per a guarir els pobles» (21,2). La comunitat primordial de l’home i la dona s’ha convertit en una humanitat esplendent que habita en la Jerusalem baixada del cel, un gran poble de pobles que ha esdevingut ciutadà d’una urbs il·luminada per «Déu i l’Anyell» (22,3). Aquesta ciutat-esposa clama amb l’Esperit (22,17) i demana que arribi el moment en què es realitzi el somni del «tabernacle on Déu habitarà amb els homes» (21,3). El nou Edèn ja no quedarà sotmès a una eventual potència de mal que malmetés el designi diví. El poble aplegat en la ciutat serà un poble de testimonis fidels que realitzarà plenament l’aliança. L’aliança amb Israel es basava en la promesa divina: «Jo seré el vostre Déu, i vosaltres sereu el meu poble» (Lv 26,12). L’aliança amb la humanitat té en Jesús «el mitjancer» (He 9,15), l’Anyell que esborra el pecat del món. Aquesta és l’aliança que culmina amb el repòs de la nova Jerusalem, la ciutat on es realitza perfectament la comunió entre Déu i l’home, i dels homes entre ells mateixos. La nova Jerusalem suposa el triomf de la comunitat com a forma de relació entre els homes.

Aquestes són les premisses d’un llibre que pretén resseguir el tema de la comunitat, l’assemblea, el poble de Déu, en el marc de comprensió d’Israel i en el marc de comprensió de l’Església cristiana. No és una obra que investigui tots els materials bíblics i extrabíblics. Se n’ha fet una selecció acurada per tal que es pogués resseguir la temàtica des de les primeres lectures —les que fa Israel quan pren autoconsciència de ser el poble que el Senyor s’ha escollit—, continuant pels camins que emprèn un poble capolat per l’exili i amb desigs de restauració, i arribant a la formació d’un poble que ja no s’entén ètnicament i en el qual no deixen d’haver-hi moviments involutius que voldrien convertir la nova fe en el Ressuscitat en un ideari reservat a un grup de selectes. El cristianisme de poble acostuma a vincular-se amb una solida professió de fe i amb una pràctica que no s’aparta de l’Evangeli de Jesús. Aquest és, també, un dels ensenyaments que es poden treure d’aquest llibre d’exegesi, però amb interessants ressons teològics i eclesials.

Vol. 17 – Salvació i salvacions en els escrits bíblics i postbíblics
Una de les grans originalitats de l’experiència religiosa que vehiculen els textos bíblics és la comprensió soteriològica de la història i del món. Israel interpreta la realitat present en els textos de l’Antic Testament a la llum de la seva creença en l’únic Déu, com a Creació i escenari de revelació d’amor fidel del seu Senyor. Amb el Nou Testament i l’esdeveniment pasqual de Crist s’estén a tots els pobles. Més encara, podríem dir que aquesta originalitat religiosa és un dels llegats més importants que els textos bíblics han deixat al patrimoni immaterial i immemorial del conjunt de la humanitat.

Com entendre, però, aquesta salvació? Els autors bíblics (i també els postbíblics) aportaren progressivament un aprofundiment en la definició del fet que Déu allibera el seu Poble dels perills immediats i històrics. Aquest procés va eixamplar l’horitzó interpretatiu de la confessió creient d’Israel, tant en l’espai com en el temps, perquè el passat il·lumina el present, gràcies al missatge profètic i sapiencial que actualitza les experiències de Déu i la seva providència, i enforteix la consciència que hi ha un futur d’absoluta llibertat per a gaudir de la companyia joiosa de Déu.

El present volum pretén oferir una oportunitat al lector perquè s’endinsi de manera reflexiva, rica i polièdrica en la manera com l’univers religiós jueu i cristià han interpretat l’acció salvadora de Déu enmig de la història. Com la Creació és ja una acció orientada a la salvació en Jesucrist, com l’esdeveniment soteriològic troba un ressò eclesial, i com el teixit social és expressió quasisacramental de la vocació de tota la humanitat i del cosmos a participar de la plenitud de Déu.

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies