És l’únic llibre de tota la Bíblia on no surt anomenat Déu enlloc
25 de febrer 2024
FRA BERNAT FOLCRÀ, biblista

El Càntic dels Càntics és l’únic llibre de tota la Bíblia on no surt anomenat Déu enlloc, raó per la qual alguns van discutir si realment aquesta obra es podia considerar canònica.

Els savis d’Israel van sortir a defensar-lo. El rabí Akiba va declarar que el món no tindria cap sentit si no fos pel dia en què el Càntic dels Càntics fou entregat al poble d’Israel, perquè “totes les escriptures són santes, però el Càntic dels Càntics és el sant dels sants”. Akiba fa notar que “càntic dels càntics” és anàleg de “sant dels sants”. El Càntic dels Càntics és el llibre més sagrat de totes les escriptures perquè, en èpoques en què el poble d’Israel no havia tingut temple, feia present l’indret més sant del santuari de Jerusalem, on habitava la presència de Déu.

Una de les imatges més fascinants del Càntic dels Càntics és la del jardí. El jardí de l’amor és el lloc de trobada dels amants, és també el cos de la dona i de l’home. Així, el lector torna a entrar al jardí de l’Edèn. Per a la mística jueva, el temple s’alçava dins del jardí de l’Edèn. La Bíblia ens narra que el temple estava decorat amb imatges relacionades amb el paradís: les columnes tenien forma de lliris; hi havia magranes esculpides als capitells; els braços del canelobre d’or tenien la forma de la flor d’ametller; l’interior del temple era tot revestit de cedre i la pedra no s’hi veia (cf. 1Re 7,18-20; Ex 37,17-24).

Font: Catalunya Cristiana

A partir d’ara, Jesús és l’únic intèrpret vàlid del Pare
25 de febrer 2024
JOSEP RIUS-CAMPS, teòleg i biblista

Després de la confessió de Pere a Cesarea de Filip: “Tu ets el Messies!”, Jesús l’exor­citzà pel to diabòlic que ell li havia imprès. “Sis dies després”, en dia de sàbat, força “en Pere i en Jaume i en Joan”, per separat (porten article en grec), a pujar a la mateixa muntanya altíssima on el diable li havia mostrat tots els regnes del món i li havia promès que els hi donaria si acatava la Constitució d’Israel. Els tres líders s’havien acarat amb ell, perquè no compartia el tarannà violent d’Elies ni respectava la Llei de Moisès.

La transfiguració transporta Jesús al costat d’un i altre: “Se’ls aparegué Elies juntament amb Moisès, i es posaren a conversar amb Jesús.” A Pere li semblà bé d’acollir Jesús en la troica del poder: “Rabí, és bo que nosaltres estiguem aquí! Vols que faci tres tendes, una per a tu i una per a Moisès i una altra per a Elies?” Òbviament situa Moisès en el centre, a l’esquerra Jesús i a la dreta Elies. És un bon polític. L’evangelista el desautoritza: “No sabia de què parlar, car estaven aterrits.”

La formació d’un núvol que els anava cobrint amb la seva ombra els dona cobertura, perquè puguin sentir la veu que provenia del núvol: “Aquest és el meu Fill, l’estimat, escolteu-lo, a ell!” La veu recalca amb èmfasi que han de fer cas a Jesús, i no a Moisès o Elies. A partir d’ara, Jesús és l’únic intèrpret vàlid del Pare. No pogueren, però, replicar, car “a l’instant, mirant al voltant, ja no veieren ningú, a no ser Jesús tan sols en companyia d’ells”.

Lliçons com aquesta, les continua impartint Jesús, però cal que tinguem sempre cobertura per poder-les escoltar i identificar-lo en les situacions que se’ns vagin presentant. Els prohibí de dir-ho a ningú, “a no ser quan el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts”, per evitar males interpretacions. Una vegada hagi fracassat i hagi ressuscitat, ja estaran preparats per contar el sentit de la visió. De moment, retenen la dita, si bé discuteixen entre ells sobre el seu sentit.

Font: Catalunya Cristiana

«Si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra?»

Comentari bíblic del diumenge segon de Quaresma, per Mn. Josep Lluís Arín, biblista, Vicari General del bisbat de Tortosa.

Quaresma és un temps que pretén que renovem la nostra experiència baptismal, renovem la recerca de la santedat i ens acostem més a Jesús

18 de febrer 2024

MARCOS ACEITUNO, teòleg i biblista

Quaresma ens convida a la conversió i a la renovació espiritual i per aquest motiu atorga als fidels una clau d’interpretació litúrgica molt intensa a la doble escena que narra Marc (1,12-15): Jesús va al desert, després de rebre el baptisme de Joan i hi entaula una lluita espiritual amb Satanàs. Sortint-ne vencedor torna a la vida dels humans, ja al marge del ministeri profètic de Joan, el seu mestre històric. Fem-ne una lectura com si fora una icona, útil per a la nostra confessió de fe i del nostre testimoniatge de vida cristià.

Jesús és endut al desert per l’Esperit. L’Esperit Sant és qui ungeix la naturalesa humana de Jesucrist, fent-lo profeta del Pare, i per mostrar que Crist participa totalment de la vida profètica, en el desert fa front a les nostres temptacions i lluites. Unió amb el Pare (en el cas de Crist) i fe en Déu Pare (en el nostre cas), unida a l’oració i el dejuni, són les armes per sortir-ne victoriosos. Ara bé, el profetisme de Jesús és un ministeri que inclou la convivència amb els humans.

Jesús torna a la vida social i hi predica el Regne de Déu pròxim, i ho fa mitjançant una crida a formar part de l’Ecclesia del Senyor, participants d’un viatge espiritual compartit amb els germans en la fe i la caritat. La doctrina del Senyor és vital, com també els seus signes prodigiosos. Tanmateix, recordem que el primer signe que, segons Marc, l’evangelista, fa el Senyor és convocar els humans per mitjà de la seva crida a esdevenir profetes de l’Evangeli, del misteri de Déu, i a deixar les nostres vides per adherir-nos a la novetat cristiana, que inclourà la Passió però també la victòria pasqual, quan ens arribi el moment, com li va arribar a Jesús a la Creu.

Quaresma, doncs, és un temps que, amb pràctiques penitencials i compromís comunitari, pretén que renovem la nostra experiència baptismal, renovem la recerca de la santedat i ens acostem més a Jesús. Ell ens estima i ha donat la pròpia vida per salvar-nos de la dinàmica perniciosa del pecat i la mort. Ara bé, Quaresma no és només un temps d’abnegació i privació voluntària, que és essencial per definició, també és temps de gràcia i renovació. Com Jesús va sortir del desert ple de l’Esperit Sant i disposat per desenvolupar el ministeri sagrat, també nosaltres, del desert quaresmal, amb dejunis, oracions i misericòrdia, en sortirem renovats i a punt per celebrar el Misteri pasqual i ser testimonis de la gràcia en el nostre quotidià. Que aquesta Quaresma sigui un temps de benedicció i creixement espiritual per a tots nosaltres.

Font: Catalunya Cristiana

«Si la temptació no fora temptadora, no seria temptació. El temptador vol fer-nos caure. El Senyor no vol fer-nos caure. Déu és fidel i no permetrà que siguem temptats per damunt del que podem. Podem vèncer el mal amb la força del bé precisament amb l’ajuda, amb la força de Déu.»

Comentari bíblic del diumenge primer de Quaresma, per Mn. Josep Lluís Arín, biblista, Vicari General del bisbat de Tortosa.

L’equip del Secretariat d’Animació Bíblica de la Pastoral del bisbat de Sant Feliu, fidel a la seva cita mensual,  posa novament a les nostres mans una fitxa per ajudar-nos a aprofundir en la Paraula. Aquest mes de febrer ens presenta el text de l’evangeli del Diumenge I de Quaresma de durant l’any/B: Mc 1,12-15.

Si voleu compartir les vostres reflexions, podeu fer-ho en el correu animaciobiblica@bisbatsantfeliu.cat

Clica i llegeix:

El contacte amb Jesús és font de salut i de salvació
11 de febrer 2024

CONCEPCIÓ HUERTA, biblista

L’escena de l’evangeli d’aquest diumenge demana ser contemplada amb una mirada especial. Té un caire íntim, entranyable, entre Jesús i un leprós, del qual no sabem el nom, però sí que podem deduir-ne l’estat de defalliment físic, moral, religiós i social en què es trobava. El llibre del Levític (cc. 13 i 14) en descriu les causes: “El qui està malalt de lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: ‘Impur, impur!’ Mentre li duri el mal serà ritualment impur. Com a impur, viurà aïllat fora del campament.” Si la situació del leprós no era ja prou dramàtica, s’hi afegia el fet que qui el tocava esdevenia també ritualment impur: uns i altres havien de mantenir-se forçosament allunyats de la comunitat, fins que fossin declarats novament purs, tal com va ordenar Moisès. El tercer llibre de la Bíblia es refereix a altres circumstàncies en les quals persones i coses esdevenien també impures, que era com dir contraposades a la santedat de Déu. La lepra en aquell temps i en aquella cultura recopilava tots els mals que podien aclaparar la persona, a més de ser considerada com a càstig diví pels pecats comesos.

En aquest context, el leprós innominat treu força per anar a trobar Jesús i agenollat suplicar-li que el purifiqui. Sap que, si Ell vol, ho pot fer. Apel·la a la voluntat de Jesús; del seu poder guaridor, n’està convençut. Només Jesús pot salvar-lo de la situació tan inhumana en què es troba. Sap i creu que la humanitat de Jesús pot restablir la seva! “‘Si vols em pots purificar.’ Jesús, compadit, va estendre la mà, el tocà i li digué: ‘Ho vull, queda pur.’” El contacte amb un leprós encomanava impuresa. El contacte amb Jesús és font de salut i de salvació. Com devia ser aquell moment en què la mà de Jesús tocà el leprós dient: “Ho vull, queda pur” i a l’instant la lepra el va deixar. Com deu ser per als socialment exclosos d’avui en el món quan troben una mà que els “toca”, que els ajuda, que reconeix la seva dignitat, que els fa sentir germans, estimats? Com ens sentim i com responem nosaltres quan algun d’ells se’ns atansa i la seva mirada ens interpel·la perquè hi llegim: “Si vols, pots!”? La petició del leprós i la resposta de Jesús assenyalen dues direccions, d’anada i de tornada, de manera que quan som nosaltres els qui anem a trobar-lo, afeixugats per vicissituds de la vida, amb confiança també podem suplicar-li: “Senyor Jesús, fes que jo vulgui el que tu vols i que tu vulguis el que jo vull.” En la guarició del leprós, les dues voluntats van confluir!

Font: Catalunya Cristiana

Comentari bíblic del diumenge sisè durant l’any, per Mn. Josep Lluís Arín, biblista, Vicari General del bisbat de Tortosa.

Els criteris humans són als antípodes de l’alternativa que ens proposa Jesús
4 de febrer 2024

JAUME BALATEU, biblista

Quan llegim aquest evangeli la primera impressió que tenim és que Jesús ha vingut per alliberar-nos del mal. I es cert. Però la intenció més profunda és més seriosa: vol que el seguim. Jesús no es desentén mai del dolor de la humanitat. Retorna el benestar a aquells que pateixen. És fàcil comprendre que la popularitat de Jesús creixi dia a dia. Tanmateix, la gent del poble que porta malalts i endimoniats a Jesús ho fa només pel seu poder guaridor. Van a veure Jesús quan s’ha post el sol, és a dir, quan el dissabte ja ha acabat i comença un nou dia. Per a aquests és més important acceptar i complir la Llei que no pas que els malalts siguin guarits.

El poble només veu en Jesús un nou líder carismàtic que els pot guiar cap a un nou Israel sense el domini de Roma. Ai las! Jesús rebutja aquesta perspectiva messiànica terrenal. Amb tot, Jesús guareix tothom malgrat que és conscient que no l’entenen del tot. La missió de Jesús va més enllà de la guarició física, per això fa callar els dimonis que sabien qui era i podien afavorir una interpretació messiànica esbiaixada. Se’n va a un lloc solitari per pregar i quan els deixebles li reclamen que torni perquè tothom l’està buscant, fuig de Cafarnaüm. Jesús pretén que els deixebles vagin més enllà de la mostra d’agraïment per la guarició i de voler seguir-lo com a taumaturg i poca cosa més. És a dir, seguir-lo merament per interès propi.

La clau del relat es troba en un detall molt significatiu que il·lumina el text. Jesús no fa callar la sogra de Simó després de guarir-la. No cal. Ella ha entès Jesús. Ella encarna el model de deixebla que vol Jesús: “Es posà a servir-los.” Els deixebles han de ser imitadors de Jesús: “El Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir.” Al llarg de l’evangeli Jesús ho reclama als seus deixebles: “Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor”, “si algú vol ser el primer, que es faci el servidor de tots”… però qui diu l’evangeli que es posa a servir? Només els àngels que el servien en les temptacions del desert, les dones que seguien Jesús quan era a Galilea i la sogra de Simó quan la guareix de la febre.

Jesús ens guareix de tota malaltia: egoisme, cobdícia, poder… Els criteris humans són als antípodes de l’alternativa que ens proposa Jesús: entrega personal, un món just, fraternal… Meditem-ho, reflexionem-hi i estiguem disposats a deixar-nos guarir, “aixecar” per Jesús i posar-nos a servir com la sogra de Simó.

font: Catalunya Cristiana

És important recordar la dinàmica d’una revelació progressiva i pedagògica per part de Déu

4 de febrer 2024

AGUSTÍ BORRELL, carmelita i biblista

La violència és molt present a la Bíblia, com ho és en la història humana de tots els temps. El poble d’Israel es veu contínuament immers en guerres contra els pobles veïns. En alguns textos bíblics, la guerra sembla volguda i fomentada per Déu mateix. Cal tenir en compte el context de l’època en què van ser escrits, i sobretot és important recordar la dinàmica d’una revelació progressiva i pedagògica per part de Déu, que s’adapta a la condició humana i va fent conèixer de mica en mica el seu desig de pau i el camí que hi porta.

Ja en l’Antic Testament apareixen limitacions a la violència. La famosa llei del talió, “ull per ull, dent per dent…” (Èxode 21,24), suposa una millora en relació amb la venjança indiscriminada que era la pràctica habitual. Pel que fa a la guerra, es diu a Israel que sempre és preferible la pau: “Quan arribis en una ciutat per atacar-la, ofereix-li primer la pau” (Deuteronomi 20,10). La institució de “l’extermini sagrat” és una invitació a no aprofitar-se de la guerra per al benefici personal: “alerta a no tocar res consagrat a l’extermini!” (Josuè 6,18), i és, per tant, una forma de limitar les guerres. Una bona descripció del pensament bíblic sobre la guerra és la del salm que afirma que el Senyor “a tot arreu ha fet cessar els combats, ha trencat els arcs i trossejat les llances, ha tirat al foc els escuts” (Salm 46,10).

I la darrera paraula és la de Jesús, que diu als seus deixebles: “Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra… Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen” (Mateu 5,39.44).

Font: Catalunya Cristiana