Jesús: el nou “Temple” de Déu

Pasqua és un temps de redescoberta de Jesús i la seva insubstituïble presència enmig nostre
28 d’abril 2024
MN. MARCOS ACEITUNO, teòleg i biblista

Jesús parla en l’evangeli d’avui amb unes metàfores molt eloqüents per als seus contemporanis. “La vinya del Senyor de l’univers és la casa d’Israel” (Is 5,7), deien els antics profetes, recordant la importància que tenia la vivència autèntica de la religió, que és una relació personal i enriquidora amb el Déu que se’ns ha donat a conèixer. A més, en temps de Crist, hi havia una vinya molt interessant, amb unes sarments igualment molt evocadores. Era una obra d’orfebreria rica i fina que es trobava a la porta d’entrada al Temple de Jerusalem. Eren admirables. Tanmateix, més enllà de l’ornamentació, el temple era la visualització sagrada de la providència del Déu de l’Aliança amb el seu poble.

Doncs bé, des que Jesús, el Fill etern, ha estat enviat pel Pare enmig de la humanitat, les expressions sagrades cedeixen el seu torn a la humanitat salvadora de Jesús, perquè en Ell Déu manifesta la seva misericòrdia, la seva fidelitat. La vinya i les sarments, que predicava la Bíblia, ara són Déu mateix que vincula els seus fidels en virtut de la fe en el Nom de Jesús.

Pasqua és un temps de redescoberta de Jesús i la seva insubstituïble presència enmig nostre. Enmig de l’Església, amb els sagraments o la pastoral coordinada. També enmig del món. La proximitat de Déu en Jesús s’ha fet de manera que ni el món angèlic podria haver somniat mai una proximitat tan estreta i tan condescendent. La carta als hebreus ho diu amb ironia: “Contemplem com Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat… Ell no ha vingut a ajudar els àngels, sinó els descendents d’Abraham” (He 2,9.16)

Som cridats a viure com a temple del Senyor en un doble sentit: comunitari i personal. Comunitari, perquè és l’Església del Senyor l’actualització de la missió que tenia el temple antic de Jerusalem. Era el recordatori que Israel era com una bandera enmig dels pobles del seu temps (Is 11,10) que Déu era propici a la família de la humanitat. Ara nosaltres, a manera de pedres vives i ungides pel nom i esperit de Jesús, som aquest recordatori. També som temple espiritual del Senyor, perquè gràcies al baptisme, la confirmació i la comunió freqüent amb el Cos i Sang de Crist, vivim una vida renovada i renovadora, gràcies a la fe, la litúrgia, la coherència de vida amb el missatge de l’Evangeli i la comunió espiritual amb Déu que se’ns revela.

Siguem sarments vives del tronc que és Jesucrist ressuscitat. Bona Pasqua!

Font: Catalunya Cristiana

Diumenge V de Pasqua

Comentari bíblic del diumenge V de Pasqua, per Mn. Josep Lluís Arín, biblista, Vicari General del bisbat de Tortosa.

Diumenge IV de Pasqua

Comentari bíblic del diumenge IV de Pasqua, per Mn. Josep Lluís Arín, biblista, Vicari General del bisbat de Tortosa.

Seguint els passos del Diumenge de la Paraula

L’equip del Secretariat d’Animació Bíblica de la Pastoral del bisbat de Sant Feliu, aquest mes d’abril posa a les nostres mans la fitxa que ens proposa aprofundir en la Paraula amb el text de l’evangeli del Diumenge IV de Pasqua de l’any/B: Jn 10,11-18.

Si voleu compartir les vostres reflexions, podeu fer-ho en el correu animaciobiblica@bisbatsantfeliu.cat

Clica i llegeix:

Qui va dividir els llibres bíblics en capítols i versets?

Amb el pas dels temps es van anar introduint sistemes d’organització dels textos en seccions.
14 d’abril 2024
AGUSTÍ BORRELL, carmelita i biblista

Els textos originals i les còpies antigues dels llibres bíblics no contenien indicacions de capítols o versets, i ni tan sols separació entre les paraules, tal com era costum d’escriure en aquella època. Amb el pas dels temps es van anar introduint diversos sistemes d’organització dels textos bíblics en seccions, tant entre els jueus com entre els cristians. Aquesta pràctica obeïa a motius pràctics, pensant especialment en l’ús litúrgic.

Tanmateix, la divisió en capítols que se sol usar actualment no va arribar fins al segle XIII. Sembla que fou Stephen Langton, vinculat a la Universitat de París i futur arquebisbe de Canterbury, qui va dur a terme una distribució de la Bíblia en capítols, vers l’any 1226.

Més endavant, el dominic florentí d’origen jueu Santes Pagnino va publicar el 1538 una traducció de l’Antic Testament que ja contenia la indicació dels versets, potser reproduint la que hauria fet alguns anys abans el rabí Natan. Per la seva banda, l’editor i humanista francès Robert Estienne va reprendre el 1551 aquesta numeració i la va completar en els llibres que faltaven, i especialment pel que fa al Nou Testament.

Malgrat les limitacions que pugui tenir en alguns llocs concrets, la divisió de la Bíblia en capítols i versets resulta molt pràctica per citar i localitzar els diversos textos. Va ser universalment acceptada des de finals del segle XVI, i ha arribat fins als nostres dies.

Font: Catalunya Cristiana

Jesús és viu, és entre nosaltres i ens instrueix

No és cap esperit, és real, és el d’abans i, al mateix temps, és diferent.
14 d’abril 2024
JAUME BALATEU, biblista

L’aparició de Jesús als deixebles a Jerusalem mentre eren reunits a casa és una escena que té dues parts ben diferenciades. En la primera, l’aparició de Jesús produeix en els deixebles sorpresa, dubtes i incredulitat. En la segona, Jesús els instrueix i els envia a predicar a tots els pobles.

Lluc comença mostrant que la vida del Jesús terrenal s’ha acabat. No podem trobar Jesús en les dimensions físiques, geogràfiques o històriques. Però, tot seguit, l’evangeli subratlla que el Jesús ressuscitat és el mateix que el Jesús terrenal, amb les marques de la crucifixió i menjant davant dels seus deixebles. Jesús és entre els vius. Els deixebles no van patir cap al·lucinació. Jesús ressuscitat no és cap esperit, és real, és el d’abans i, al mateix temps, és diferent. És cert que aquest esdeveniment no és verificable, ni es pot comprovar. Lluc ens ho fa saber evitant que els deixebles toquin Jesús, com l’evangelista Joan tampoc diu que Tomàs posi la mà al costat. I és que la comunitat de Lluc tampoc podia tocar Jesús. Tanmateix nosaltres sí que podem comprovar el canvi d’actitud dels deixebles, que van passar de fugir i abandonar Jesús a la creu, a donar la vida per Ell a partir de la seva resurrecció.

Com podem veure i trobar Jesús avui? Com els primers cristians que van llegir l’Evangeli de Lluc que ens guia i il·lumina. L’evangeli ens parla de testimonis, de l’àpat en comú i de llegir l’Antic Testament: el Pentateuc o Llei, els llibres dels profetes i els salms. Igual que els deixebles d’Emmaús, els Onze i els qui estan amb ells, nosaltres també trobem Jesús quan escoltem la Paraula, quan participem de l’Eucaristia i en el testimoni dels qui el segueixen. En l’aparició de Jesús els deixebles no diuen ni una paraula i només escolten Jesús, que els ajuda a progressar des de l’esglai, els dubtes, la sorpresa i el no acabar-s’ho de creure, a ser testimonis de l’anunci de Jesús ressuscitat a tots els pobles per a la conversió i el perdó dels pecats. Cal estar atents i escoltar què ens diu Jesús.

Déu no abandona el seu poble, i els deixebles, plens d’alegria, però amb dubtes, han d’explicar què els ha passat en el camí de trobada amb Jesús. Tampoc nosaltres no podem tocar les mans i els peus de Jesús, però no ens aturarem, i amb alegria, possiblement també amb dubtes, recordarem en silenci les paraules que va pronunciar Jesús quan encara era entre nosaltres, compartirem el pa i l’anunciarem.

Font: Catalunya Cristiana

Diumenge III de Pasqua

Comentari bíblic del diumenge III de Pasqua, per Mn. Josep Lluís Arín, biblista, Vicari General del bisbat de Tortosa.

És un acte de rebel·lia el paper de les dones a l’inici de l’Èxode?

Elles són models de resistència davant la inhumanitat de la repressió, actuant a favor de la vida.
7 d’abril 2024
PILAR CASALS, biblista i egiptòloga

“Déu va afavorir les llevadores, i el poble va créixer i arribà a ser molt nombrós” (Ex 1,20).

L’inici del relat de l’Èxode està marcat per un context d’opressió, que va en augment progressivament fins al decret de mort establert pels poders terrenals, encarnats pel faraó que, amb l’objectiu de mantenir el seu estatus i el sistema sobre el qual s’assenta i davant la por de perdre’l, està disposat a qualsevol cosa, fins i tot a allò que va contra natura: la mort dels innocents. La descripció reflecteix un sistema inhumà, marcat per l’esclavatge, per la submissió i destrucció d’aquells que no són ni considerats com a persones.

Davant d’aquesta situació, però, la veu bíblica no resta al marge, sinó que la denuncia com a insostenible i contrària al designi diví. Així, en aquest marc de foscor, la llum entra en escena de la mà dels diferents personatges que hi apareixen i que fan una aposta clara per la vida. Davant l’ordre del faraó de llevar la vida als infants acabats de néixer, les llevadores, fent-ne cas omís, protegiran els infants amb l’ús de l’astúcia, rebent la benedicció divina. La mare, la qui dona a llum, protegirà el fruit del seu ventre. La germana també guardarà l’infant. Fins i tot la filla del faraó desobeirà les ordres per protegir l’innocent davant l’autoritarisme genocida. Davant les lleis injustes, l’únic que es pot fer és rebel·lar-se i apostar per la humanitat.

Les rebels són les dones. Elles són les que fan fracassar les disposicions reials amb la seva desobediència, convertint-se en models de resistència davant la inhumanitat de la repressió, actuant a favor de la vida, en sintonia amb Qui és font de vida.

Font: Catalunya Cristiana

Diumenge II de Pasqua

«Tenim testimoni de Jesús Ressuscitat!»
Comentari bíblic del diumenge II de Pasqua, per Mn. Josep Lluís Arín, biblista, Vicari General del bisbat de Tortosa.

Quin és el problema principal del llibre de Job?

Ell és just com Abraham, Moisès, Josuè, David; és la imatge de la fidelitat religiosa i de la felicitat.
31 de març 2024
Fra Bernat Folcrà, biblista

Job és descrit com un home íntegre, un home innocent, perfecte, fa fins i tot més del que cal, com quan ofereix sacrificis pels eventuals pecats comesos pels seus fills. Ell és just com Abraham, Moisès, Josuè, David; és la imatge de la fidelitat religiosa i de la felicitat.

La sospita de Satanàs: aquí no és considerat encara com un ésser personal oposat a Déu, és a dir, com el nostre dimoni. És com una mena de funcionari angèlic que ha de verificar l’autenticitat de la fe humana. La pregunta de Jb 1,9 és una de les preguntes clau de tota l’Escritpura:

“És que Job reverencia Déu de franc? No és cert que l’has envoltat d’un clos per protegir-lo, a ell, la seva família i tots els seus béns? Tu l’has beneït en tot el que ha emprès, i els seus ramats es multipliquen sobre la terra.”

Job creu en Déu per res, la seva religiositat és realment desinteressada? És fàcil creure en Déu quan tot va bé. Satanàs no creu en l’autenticitat de la fe de Job, però Déu en canvi hi aposta. Per això s’entén des del principi del llibre que el tema principal no és tant el misteri del dolor com la necessitat d’una fe gratuïta, pura d’interessos particulars. El dolor és l’ocasió per descobrir quina mena de fe anima l’existència de l’home. Creiem en Déu per les coses que fa per nosaltres o perquè Ell és Déu? Déu fa com si no conegués la fe de Job per respectar-li la llibertat. I per mostrar que el problema principal del llibre no és el patiment sinó la necessitat d’una fe desinteressada.

Font: Catalunya Cristiana

Ús de galetes

Aquest lloc web utilitza galetes perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies . ACEPTAR

Aviso de cookies