Confessar Jesús com a Senyor és confessar que és el rostre humà de Déu, d’aquest Déu sempre present
“Llavors Déu digué a Moisès: ‘Jo soc el qui soc.’ I afegí: ‘Digues als israelites: Jo soc m’envia a vosaltres’” (Ex 3,14).
La revelació del nom de Déu es troba emmarcada en el relat de la vocació de Moisès (Ex 3,1-4,17), en la seva crida per part de Déu. El mateix nom n’evoca el misteri, ja que no es tracta d’un substantiu, sinó d’una forma verbal del verb “ser”, que n’accentua el seu caràcter programàtic i relacional. Déu es revela a través de la seva essència d’existència, una existència sempre present; d’aquí l’afirmació “Jo soc el qui soc”. És interessant remarcar com el seu nom conté el dinamisme de passat, present i futur, marcant la seva manera de relacionar-se, no en abstracte, sinó fent-se trobadís en la història, i és que el nom conjumina el respecte a la seva manifestació i, alhora, a la seva inefabilitat. És aquesta consciència davant del misteri la que farà que es deixi de pronunciar-ne el nom, referint-s’hi com a Adonai, “Senyor”.
El nom de l’Emmanuel, “Déu amb nosaltres”, hi està en sintonia; un Emmanuel que trobarà la seva revelació definitiva en Jesús, el Crist. Aquest lligam, aquesta consciència de connexió profunda es troba en els relats evangèlics. Així, l’evangelista Joan, en l’escena amb la samaritana, fa servir l’expressió “Jo soc” (Jn 4,26) com a revelació de l’autèntica naturalesa de Jesús, connectant-nos amb l’escena de l’esbarzer i confessant que Jesús és Déu. És més, aquesta afirmació és visible a través de la confessió constant de Jesús com a Senyor per part dels primers cristians. Confessar Jesús com a Senyor és confessar que és el rostre humà de Déu, d’aquest Déu sempre present (Ap 1,8) que s’ha encarnat en la nostra història.
PILAR CASALS, biblista i egiptòloga
Font: Catalunya Cristiana