Jesucrist, que ha mort per nosaltres, ens obre un camí de transcendència i d’aprofundiment
Blancaneu és un conte de fades, difós gràcies als germans Grimm (1812), que conté una de les expressions més conegudes: “Oh, mirall, mirallet, qui és la més formosa de tota la terra?”
És l’expressió del desig d’una ànima que anhela saber-se estimada per ella mateixa, pensant que tot el que tenim és gràcies a nosaltres. Però, l’evangeli d’avui, com els dels diumenges anteriors, és un repte per a la nostra consciència religiosa. Concretament, ens proposa un dilema: o bé quedar-nos només amb la part exterior de la vivència religiosa de la nostra fe, o bé anar més al fons. L’ànima de la nostra vida religiosa rau en l’experiència del perdó i la salvació que Déu, Senyor nostre, ens aporta per mitjà de Jesús a la creu.
Jesucrist, que ha mort per nosaltres, ens obre un camí de transcendència i d’aprofundiment.
Transcendència de la vida material, per anar a descobrir que hi ha un més enllà que ens obre els horitzons i ens transforma. És la presència de l’Esperit Sant, do del Pare i del Fill en nosaltres, que ens fa descobrir, en les coses més ordinàries, un Déu amagat que ens estima.
Aprofundiment, perquè la gràcia de Déu per mitjà de Jesucrist ens ajuda a endinsar-nos en el misteri de Déu no només en el més enllà, sinó també en el més ençà. Sobretot en el fons de la consciència, que és on prenem les decisions més pregones de la vida. I comparar-se amb els altres per sentir-se algú és una temptació que l’evangeli denuncia. Jesús ens fa un recordatori: la manera com vivim la nostra vida aquí a la terra no és indiferent pel que fa a la presència de Déu. Déu, que ens estima, ens llança un repte, el repte de l’amor, és el repte de viure conforme a les seves divines promeses i els seus manaments. Els manaments de la vida cristiana, doncs, han de ser com un termòmetre de la veracitat de la nostra consciència i del nostre amor envers Déu. No han de servir pas com armes que llancem contra els altres per justificar la nostra virtut o excusar el nostre defecte o vici. En definitiva, doncs, l’evangeli ens parla de persones que volen viure coherents amb l’amor que Déu ens fa.
I parlant de miralls, en tenim un altre que una altra dona contempla: santa Clara, quan vol aprendre la bellesa de la veritat, amagada en Déu, i la troba en la pobresa i formosor del Fill de Déu fet home: “Enmig del mirall, considera la humilitat, almenys la pobresa plena de felicitat i els innombrables treballs i penalitats que [Crist] va sofrir per la redempció de la humanitat” (Cartes a santa Agnès de Praga). Ara, ens toca a nosaltres escollir el mirall al qual volem interrogar. Escull-lo.
MARCOS ACEITUNO, teòleg i biblista
Font: Catalunya Cristiana