La supèrbia ens col·loca a nosaltres per sobre de Déu
El passatge apareix en els tres evangelis sinòptics. Mateu ens el presenta com a jove. Marc no ho precisa, però l’introdueix corrent. En canvi, Lluc el descriu com a “principal” o dirigent, i fins i tot de les seves paraules “tot això ho he complert des de jove sembla que se’n desprèn que ja no és tan jove. Al passatge el coneixem com la trobada amb el jove ric. I, certament, els tres evangelistes el presenten com a ric.
D’entrada, la pregunta d’aquest home a Jesús denota un estat de recerca. Llegint fins aquí no podem sinó valorar positivament aquest interès. I en aquesta dinàmica s’emmarca també la resposta de Jesús recordant-li el decàleg com a punt de partida.
Però arribats en aquest punt és on apareix la distorsió: l’home afirma que compleix tot el decàleg. És a dir, li surt el fariseu que porta dins i s’autodescriu com a “perfecte”. Té, doncs, una actitud de supèrbia, una actitud que precisament l’allunya del veritable seguiment de la veritat i la bondat. I això que Jesús ja li havia dit a l’inici del decàleg que “de bo, només n’hi ha un, que és Déu”.
Per això Jesús li respon de manera exigent, dura: “Ven tot el que tens…” I és aquí on a nosaltres ens apareix el dubte de si ho hem de donar tot per seguir Jesús. En el decàleg trobem la resposta: cal estimar Déu sobre totes les coses. La supèrbia ens col·loca a nosaltres per sobre de Déu i d’aquest pla de felicitat per a nosaltres que és el decàleg.
Si tal com diu Jesús, “el metge, no el necessiten els qui estan sans” (Lc 5,31), podem dir al jove ric que els que es creuen perfectes no necessiten salvador.
QUIQUE FERNÁNDEZ, coordinador d’Escola d’Animació Bíblica
Font: Catalunya Cristiana