A través de la pregària, transitem esperançats pel camí de la confiança
Els evangelis es refereixen sovint a la petició de Jesús a pregar sense defallir. També Ell ho feia de manera constant. A través de la pregària, transitem esperançats pel camí de la confiança invocant Déu el Pare, el Fill germà nostre i l’Esperit que, febles com som, ens ensenya com hem de pregar “intercedint per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar” (Rm 8,26). El text d’aquest diumenge (Lc 18,1-8) conté la paràbola del “jutge i la viuda”. El narrador fa saber al lector el propòsit de Jesús quan l’explica: “Per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir” (v. 1).
En els vuit versets del fragment que escoltem, criden l’atenció un parell de contrastos. El primer entre la persona del jutge i Déu. El jutge que “no té temor de Déu ni consideració pels homes”, es creu poderós, però no té honor ni consciència, se serveix de la justícia per ignorar la petició de la viuda. Tanmateix, a la fi la té en compte, només per a evitar l’enuig que li provoca la seva insistència. Però Déu, “va afegir el Senyor” (v. 6), fa tot el contrari, és pacient i prompte a respondre als “seus elegits que clamen a ell de nit i de dia” (vv. 7-8a). El segon contrast ve donat entre el capteniment de la viuda i la dels seguidors de Jesús. D’una banda, la viuda, que a la Bíblia és arquetip de persona desemparada i falta de recursos humans, malgrat això i potser per això, està dotada d’una gran capacitat d’insistir en el reclam dels seus drets jurídics, gràcies a la qual obté per fi la resposta del jutge. En canvi, la confiança persistent en Déu dels seguidors de Jesús és posada en dubte en el text: “Però el Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?” (v. 8b).
Fixem-nos en aquest segon contrast i demanem-nos si la nostra pregària defalleix sovint. Sigui quina sigui la resposta, a partir del primer contrast, renovem en nosaltres la confiança en Déu. Molts textos bíblics avalen la solidesa d’aquesta confiança; alguns exemples: “Abans que m’invoquin, ja els respondré, i encara pregaran que ja els hauré escoltat” (Is 65,24); “Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran; perquè el qui demana, rep; el qui cerca troba, i a qui truca, li obren” (Mt 7,7-8). Jesús a petició dels deixebles ens ensenyà a adreçar-nos al Pare de tots “present en els llocs més secrets”, “que bé sap de què tenim necessitat abans que li ho demanem” (Mt 6,6-8), però malgrat això ens encoratjà, amb la pregària del Parenostre, a verbalitzar les nostres necessitats i inquietuds, amb el cor disposat sempre a acceptar “que es faci la seva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel”.
CONCEPCIÓ HUERTA, biblista
Font: Catalunya Cristiana