L’arbre ens serveix com a mirall de la nostra fragilitat humana, però alhora també un signe de responsabilitat
La imatge de l’arbre del bé i el mal enmig del jardí de l’Edèn ha estat àmpliament representada, especialment el moment en què la dona i l’home en mengen el fruit. La tradició i la iconografia que l’acompanyen ha identificat majoritàriament aquest arbre com una pomera; una identificació tan estreta que ens sembla del tot natural.
En canvi, si llegim el text bíblic aquest parla de “fruit”, peri en hebreu, sense especificar-ne l’espècie. Ni l’arbre ni el fruit són concretats facilitant-ne el fet que ambdós siguin evocadors. I és que aquí l’arbre apareix com un símbol del nostre propi límit, no som déus, sinó creatures de Déu i com a tals no ho podem tot. Aquest límit és expressat pel mateix Jahvè que comunica a l’ésser humà que es pot passejar i menjar de tots els arbres del jardí, a excepció del d’un (Gn 2,16-17). Aquest manament, doncs, apareix com una mena de recomanació, una guia a favor de la vida. En canvi, les paraules de la serp converteixen el consell en una prohibició absoluta (Gn 3,1-4) i el límit passa de ser un element que ens defineix a ser un element de competició i disputa, presentant l’ésser humà en comparació directa amb el seu Creador. El dubte i la por entren en escena. L’arbre ens serveix com a mirall de la nostra fragilitat humana, però alhora també un signe de responsabilitat, ja que els actes tenen les seves conseqüències. Així, la “poma” ens continua parlant de la transgressió, d’aquest girar l’esquena al designi diví, però simultàniament, parla de llibertat i responsabilitat. El símbol traspassa el fruit concret i, amb el fruit i el gest, s’evoca qualsevol esdeveniment de no-acceptació de la pròpia limitació humana.
PILAR CASALS, biblista i egiptòloga
Font: Catalunya Cristiana