Congrés de les Associacions Bíbliques Ibèriques «El Projecte missioner de Pau en el context de la primera missió cristiana», Tarragona, 1-3 de setembre de 2015
Crònica del dijous 3 de setembre
El tercer i últim dia del congrés ha començat amb una eucaristia que ha presidit l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, acompanyat pels respectius presidents de les associacions bíbliques ibèriques i altres preveres. Els actes pròpiament acadèmics s’han iniciat amb la conferència del professor Carlos Gil Arbiol (Universidad de Deusto), que ha estat presentat per Carmen Bernabé. El títol de la ponència ha estat «El fracaso del proyecto de Pablo y su reconstrucción», i l’ha dividit en dues parts. La primera part («El proyecto de Pablo en el marco de la misión de los primeros seguidores») s’ha dividit, al seu torn, en cinc apartats, on el conferenciant ha anat desgranant els esdeveniments que, al seu parer, reflecteixen aquest projecte de missió de la primera generació, la de Pau.
En primer lloc hi trobem la comprensió paulina de la fe de Jesús de Natzaret, és a dir, un desmesurat pes de l’esdeveniment de la seva mort que, a efectes textuals (en les cartes paulines, doncs) acabà plasmant-se en un cert obscurantisme de la vida històrica de Jesús. A efectes pràctics això significa que Pau féu una identificació quasi sil·logística entre el ressuscitat i el crucificat. Així doncs, el primer tret característic de la missió paulina fou la «legitimació en el significat teològic de la mort de Jesús», fruit, evidentment, del descobriment de la transcendència de Déu en la creu (cf. 2Co 5,16-21; Rm 5,10-11). En segon lloc hi ha la urgència escatològica, és a dir, la reflexió de l’apòstol dels pagans sobre el temps que li ha tocat de viure com un temps breu, limitat. Aquest fet no fou gens menor, ans al contrari. En tercer lloc hi ha la distinció entre l’Israel carnal i l’Israel diví, transició que, segons Pau, té el seu moment de transició en la ekklēsía, de tal manera que l’objectiu d’aquest procés transitiu és retornar la identitat al poble que és heretat del Senyor (=Israel), i no esdevenir aquesta un fi en si mateixa. Això hauria de desembocar, òbviament, en una identificació entre Israel i la ekklēsía. La quarta característica d’aquest projecte missioner paulí, segons Gil Arbiol, és que «el conjunt dels creients en Crist siguin capaços de reflectir la identitat i l’actuació de Déu en la història». I aquest conjunt de creients es troben, preferiblement, entre els rostres de les víctimes de la història, dels marginats i, en fi, de tots aquells que fàcilment hom pugui identificar amb el martiri mateix de Jesús en creu. Aquí s’hi pot llegir una vocació política d’aquesta ekklēsía, quelcom desafiant vers l’Imperi romà que pretén d’oferir una ciutadania celestial a aquells que són violentament exclosos de la ciutadania romana en l’ara i l’aquí. Aital pretensió és, sens dubte, un veritable desafiament a l’estabilitat de l’Imperi. En cinquè i darrer lloc ha destacat el caràcter lliure i autònom del projecte paulí (cf. Ga 1–2). El projecte de Pau de Tars, seguint aquesta lectura del professor Carlos Gil, estaria marcat per un conflicte amb líders d’altres grups missioners (en trobem exemples en totes les seves cartes, però vénen ràpidament a la ment els falsos germans intrusos de la carta als Gàlates).
La segona part de la conferència («El fracaso del proyecto de Pablo y sus reconstrucciones») ha estat realment suggestiva, i ha generat unes discussions molt intenses just després de la ponència. El professor Gil Arbiol ha explicat que Pau es trobà amb dos fracassos importants: l’un a Antioquia (reflectit en Ga 2,11-14) i l’altre a Jerusalem (la col·lecta de què parla Lluc en Ac 24,17). A propòsit d’això, el conferenciant ha traçat cinc característiques que no van tenir continuïtat en el projecte missioner de Pau després de la seva desaparició.
La primera d’aquestes característiques és la manca de compliment de l’esperança que Israel acceptés Jesús com a veritable Messies. Això obligà a repensar el paper de la ekklēsía segons l’entengué Pau durant la seva vida. Això generà que els deixebles de Pau proposessin un horitzó més divers al concepte paulí d’església (cf. Col i Ef). Amb això s’assentaren les bases per a la transformació d’un «aparent fracàs en un èxit futur». En segon lloc hi ha el fet que la predicació de la creu s’amplià mitjançant el desenvolupament d’una teologia de la resurrecció que serví com a contrapunt a l’excés de pes de la creu en la cosmovisió paulina (vet aquí el contingut de moltes de les cartes deuteropaulines, per exemple el cas de Col 1,15-20). Al mateix temps es produí una compensació a la manca de presència de la vida de Jesús en el corpus paulí. Aquí el professor Gil Arbiol ha presentat una certa continuïtat entre l’evangeli de Marc i Pau, fins al punt d’afirmar que «Marc amplià la teologia de la creu amb una teologia de la vida de Jesús». En tercer lloc trobem el problema de la manca de sentit, ja en aquell moment, de l’esperança en la imminència escatològica i la visió apocalíptica. Això provocà que «s’imposés una visió més propera i positiva vers el patriarcat i les autoritats imperials», fins al punt d’arribar a generar un discurs per a ciutadans model (ja no celestials, sinó pròpiament romans!). En quart lloc trobem una inversió quant a la preferència de Pau pels pobres de la història. Ara, desaparegut l’apòstol dels pagans, els seus seguidors centraren l’atenció per les persones que reproduïen els valors centrals i hegemònics de la societat del moment (vegeu l’antítesi que es produeix entre 1Co 1,26-28 i Ef 4,13-14). Es produeix, doncs, una inclusió progressiva del patriarcat en el model de missió (i en aquest context caldria entendre la probable glossa en 1Co 14,34-35 sobre el silenci de les dones en les assembles). Sobre això Carlos Gil posa l’exemple de Tecla en els Fets apòcrifs. La darrera característica que subratlla el ponent és la reconstrucció de la memòria de Pau que s’inicia ja amb Lluc i que es transmet amb Climent de Roma i Ignasi d’Antioquia. 1Pe 5,13 no és sinó un «esforç per a reconciliar records paulins amb records petrins», qüestió que tingué un paper fonamental en la fundació de la comunitat de Roma.
A tall de conclusió, Carlos Gil ha fet una síntesi d’allò que ha explicat a bastament durant la conferència, destacant la manca de continuïtat entre el projecte pròpiament paulí i el dels seus seguidors. Ara bé, aquest aparent fracàs esdevingué un «èxit del fracàs de Pau». Així les coses, «a la mort de Pau la majoria de les característiques que definiren el seu projecte foren transformades, eliminades o substituïdes per altres que actualitzaven el seu projecte als nous temps».
Els seminaris d’aquest tercer i darrer dia han estat més abreujats, atès que només han comptat amb dues intervencions cadascun. S’han distribuït de la manera següent: el seminari sobre Antic Testament ha comptat amb les comunicacions de Francisco-Javier Ruiz Ortiz (ABE): «Si place al rey, venga hoy con Amán al banquete que le he preparado (Est 5,4)»; i Francesc Ramis (ABCat): «Les comunitats assentades a Jehud al retorn de l’exili».
Al seminari sobre Nou Testament hi han intervingut Josep Rius-Camps (ABCat): «Saül–Saule–Pau: raons del canvi de nom»; i Alfonso Vives (ABE): «¿Existe una misión cristiana periférica? La primera evangelización en Egipto».
Finalment, el seminari sobre Bíblia en la Pastoral i en la Cultura ha comptat amb les intervencions de Santiago Guijarro (ABE), que ha presentat la comunicació: «Excavaciones arqueológicas en Magdala, Israel»; i Andreu Muñoz Melgar (ABCat): «El Museo Bíblico Tarraconense: la museografía al servicio de la Palabra de Dios».
El congrés ha arribat a la seva fi amb un acte de clausura i un dinar de comiat dels congressistes, que s’han acomiadat tot esperant poder-se retrobar ben aviat en una nova ocasió d’encontre de (i amb!) la Paraula de Déu.
